Crònica relativament accidentada del concert del passat dissabte dia 1 de juny al AUDITORI DE BARCELONA.
OBRES: les illes medes, versió simfònica de Juli Garreta, concert per a Viloí i orquestra, op. 35 de E. W. Korngold, Una vida d’heroi de Richard Strauss.
DIRECTOR: Pablo Gonmzález, INTÈRPRETS: O.B.C. i Benjamin Schmid (Violí)
S’ha de reconèixer que el programa escollit per aquest concert de cloenda de la temporada simfònica de la O.B.C. es una mica estrany, potser per molts no gaire atractiu per ser com qui diu una mica poc convencional. Dues peces composades per autors semi desconeguts per el gran públic pot ser arriscat i a més d’un poema simfònic de Strauss, però tot sigui dit, des de el meu punt de vista es un programa molt interessant i francament “maco”.
La primera part del concert, deixant de banda la innegable qualitat de les peces i dels intèrprets va ser per els espectadors de la zona en que ens trobàvem un semi-suplici, però abans parlaré de les peces que es van interpretar.
La primera va ser ILLES MEDES. VISIÓ SIMFÒNICA del català Juli Garreta, aquesta obra de inspiració clarament germànica (straussiana per ser més exactes) es en la línia del compositor Austríac un petit poema simfònic o més aviat un retrat musical de les illes Medes, el compositor ens convida a contemplar les illes en el seu esplendor i el seu entorn descrivint el mar, el vent les tempestes i la vida animal que les habita, una petita gran obra com es pot veure.
Va seguir el concert per a violí i orquestra de Korngold que tenia com a solista a Benjamin Schmid.
Erich Wolfgang Korngold va ser un dels grans comopistors Txecs de comçaments del segle vint, un nen prodigi que va haver d’emigrar als Estats Units tot fugint del nazisme incipient a la Europa central i que si ara no caieu en qui era dons es pot dir que va ser autor de bandes sonores meravelloses com ara ANTHONY ADVERSE, JUAREZ, ROBIN HOOD (versió Michael Curtiz)... en fi va ser un dels grans de la música cinematogràfica que va ser el primer en rebre un OSCAR per la seva banda sonora per el film d’aventures ANTHONY ADVERSE, vaja que va ser arribar i moldre i es que la seva música conté una vitalitat i una força i un estil propis i inconfusibles i que malgrat tenir arrels i inspiracions clarament heretades de Richard Strauss, la seva música te una sonoritat pròpia, tal i com la tenien Miklos Rozsa o Bernard Hermann en el cinema, eren músiques en les que podies endevinar qui era l’autor simplement per la seva sonoritat i aquest concert per a violí no es pas una excepció.
El concert per a violí recull tota la essència de Korngold de fet son identificables alguns passatges de films com ara THE SEA HAWK o el mateix ROBIN HOOD però això no li treu mèrit per que sigui considerada una obra amb entitat pròpia, dinàmica, emocionant, divertida i amb un gran sentiment, una veritable aventura musical perfectament interpretada tant per al orquestra i el seu director com per el solista.
Això va ser la part bona de la primera part, ara parlaré del petit suplici que vàrem passar alguns espectadors en la zona en que ens trobàvem.
A un concert d’aquestes característiques no hi pot anar tothom de fet hi ha gent que no pot anar enlloc per les seves característiques força impresentables i personalitat chotuna i el que teníem darrera era s’ens dubte això, al concert he arribat a veure nens de 5, 6, 8, 12 anys que sentint la música s’ho passaven pipa i gaudien del espectacle que se’ls oferia, però les cacatues que teníem darrera... era indescriptible.
Darrera teníem una colla d’adolescents –i ja se que es políticament incorrecte dir-ho, però eren der sexe femení- que es van passar tot el concert xerrant, rient i no deixant escoltar a ningú, no hi havia manera que paressin i se las va advertir tres vegades (tres vegades en mitja hora es a un cop cada 10 minuts) però no feien cas i no eren ni dues ni tres si no que eren cinc o sis que no paraven de literalment tocar la pera, per sort no van tornar a la segona part, suposo que algú las empalaria amb un contrabaix i ara s’estan podrint a les golfes del AUDITORI, deu existeix.
A la segona part, ja sense les cacatues la O.B.C. ens va oferir UNA VIDA D’HEROI de Richard Strauss.
Strauss amb un ego fins hi tot superior al de un HIPHOPERO argentí va composar aquest poema simfònic se’l va dedicar a si mateix –ja son pebrots- plantejant la seva vida, carrera i obra una aventura audaç i perillosa, això si sense perdre el començament el típic sentit del humor germànic ( els germànics tenen sentit del humor?), ja que el primer moviment a més de ser terriblement complexe i difícil compte una certa dosi d’autoironia sobre si mateix, però la resta ens mostra els camps de batalla artístics, els seus enemics, les seves fites i al final el triomf, un final plàcid que en alguns moments el violi esdevé protagonista en una narració que ara ja ha arribat a una certa pau.
En fi un concert de cloenda amb tons purament straussians que si no fos per les cacatues que teníem al darrera hauria estat rodó.
Joaquim Parera |
Article realitzat per: Joaquim Parera
Juny
