Gemma Jiménez Subiñas, historiadora

La condició social i política de la dona entre les dècades de

1920 i 1930.

Els anys vint varen suposar un canvi en l’estil de vida i la mentalitat de la societat després del sofriment provocat per la Gran Guerra. Aquest període va estar marcat per un cert hedonisme i per la recerca de la felicitat i de la diversió, fet que incidí també en la moda, la música, el cinema i l’oci. El país referent d’aquest període fou sens dubte Estats Units d’Amèrica. La seva competició per assolir el lideratge mundial no només fou una conseqüència de la seva intervenció en el conflicte bèl•lic, sinó també de l’exportació a nivell mundial de la seva tecnologia, dels seus productes i dels seus mitjans audiovisuals, proclamant i expandint el seu model de vida : L’American way of life.

Les dones dels països implicats en la Primera Guerra Mundial havien mantingut un paper molt actiu a la rereguarda, doncs, la marxa massiva dels homes al front havia possibilitat que la dona conquerís responsabilitats en el món laboral. Aquest fet va enfortir i va revifar les reivindicacions femenines en pro de la concessió dels seus drets tan civils com polítics, i entre ells el sufragi femení, com vam poder observar en l’estudi anterior : La concessió del sufragi femení, un llarg recorregut. Els casos d’Estats Units d’Amèrica i de Gran Bretanya.

Amb aquest breu anàlisi, es pretén oferir una visió general de la condició social i política de la dona entre els anys vint i trenta especialment als Estats Units, que van exportar la imatge d’un nou model femení, i a Espanya, que influenciada per aquesta moda i beneficiada per una política de llibertat, concedida durant la Segona República Espanyola, va poder modificar, per un breu període de temps, la situació del gènere femení.

Els feliços anys vint varen provocar transformacions importants en la condició social i política de les dones nordamericanes i europees. L’assoliment del sufragi femení, els processos modernitzadors i la societat de masses obriren a les dones occidentals més possibilitats de promoció social mitjançant l’educació o la incorporació al treball remunerat. El canvi de la situació femenina es va fer visible a través de la nova aparença física de la dona nordamericana. Els mitjans audiovisuals, travessaren l’Atlàntic exportant a Europa la icona del nou model femení americà dels anys vint, la flapper, encarnat a l’altra banda de l’oceà en la flapper anglosaxona, la garçonne francesa, la maschitte italiana i la mujer moderna a Espanya.

Malgrat que fou entre els anys 20 i 30 quan s’adquiriren noves conquestes socials, educatives, laborals, sexuals i polítiques en els països que comentarem en aquest estudi – Estats Units, Gran Bretanya, França i Espanya - la història de les dones en aquestes dècades tindrà encara bona part del seu escenari a la llar.

El món contemporani havia servit per assentar un discurs de gènere basat en infinits mecanismes de subalternitat encarregats de garantir la permanència i la perpetuïtat de la desigualtat i la subordinació de les dones respecte els homes. A partir d’aquests mecanismes es justificava el discurs de la domesticitat, pel qual les dones quedaven relegades a l’àmbit domèstic i se les atribuïa la única identitat i funció de mares i esposes, fixant d’aquest mode, les fronteres entre els espais públics que restaven sota clar monopoli masculí i l’àmbit privat de prerrogativa clarament femenina. De forma paral•lela al desenvolupament industrial i al liberalisme econòmic, l’home es consolidà com a única figura pública, i per tant també com a ciutadà, treballador i cap de família a més de proveïdor de l’economia familiar i únic subjecte polític. La dona es trobava en una clara situació de dependència, sense la possibilitat de gaudir de cap tipus de dret civil o polític, a més de patir restriccions respecte l’accés a la propietat, a l’herència, a l’educació, al desenvolupament de professions i al treball assalariat. La seva presència als espais públics estava limitada i a la vegada subsistia una subjugació legal de la dona casada respecte el seu marit.

Amb l’esclat del primer conflicte bèl•lic mundial les dones varen conquerir aquest espai públic, que els havia estat negat fins aleshores, per a substituir les tasques que realitzaven els homes al seu país, doncs aquests havien hagut d’abandonar les seves llars per a combatre durant la guerra. En finalitzar el conflicte, la situació de la dona, per tant, havia canviat respecte els anys previs a l’inici d’aquest. La dona havia estat capaç d’accedir a l’educació, al treball i en alguns indrets a la política. Aquesta nova funció de les dones no va estar exempta de crítiques, doncs com hem observat, l’ideal de dona havia estat des de sempre sinònim d’esposa i mare confinada a la llar, desproveïda de tots aquests drets. A partir dels anys vint, les dones es varen negar a renunciar a tot allò que havien aconseguit mentre els seus marits, pares o germans havien romàs lluny de casa, havent de suportar dures crítiques sobre la seva conducta en restablir-se la normalitat del país.

L’accés a l’educació i al treball per part de les dones, fou considerada per a moltes persones com una amenaça per a la institució familiar, sobretot es temia el fet que la dona ocupés càrrecs remunerats i aportés ingressos, ja que aquests podien arruïnar les perspectives del matrimoni. Tant camperoles, com obreres o treballadores, ara també treballadores de les noves professions femenines (secretàries, assistents socials, infermeres, oficinistes, treballadores en comerços, correus etc.) havien de compaginar les tasques a la llar amb la seva feina fora de casa. A Estats Units sorgí a partir d’aquesta situació un seguit d’articles referents al que anomenaven “El Problema Modern” amb títols tan significatius com aquests: “ Pot una dona tenir una casa i també un treball?, “L’esposa, la llar i el treball”, “Esposes universitàries que treballen”, “Del cotxet a l’oficina”, o “Per què treballen les dones casades?” La crítica a la nova condició de la dona moderna, ara mare i treballadora, va ser tal que a Anglaterra i sobretot a França es considerava “desnaturalitzada” la mare que abandonava el nen per a treballar, donant-li el biberó. Per això, després de la davallada demogràfica en conseqüència al desastre de la guerra, es tornava a presentar el treball de mare com “la més noble de les carreres” , ja que la seva missió era equilibrar la família, vetllar per la salut dels fills, la felicitat dels individus i, per tant, de la Nació.

Malgrat aquesta crítica, les dones continuaren ocupant les seves feines fora de la llar, sobretot a França i Estats Units. Les dones que treballaven comprimien les tasques domèstiques i, només les més afavorides econòmicament, podien aprofitar el progrés tècnic que aportaven les rentadores, les conserves, l’electricitat, l’aigua corrent, el gas i, especialment en el cas nord americà, els electrodomèstics que s’infiltraven a les cases a través d’agressives campanyes de màrketing, adreçades únicament a les dones de classe acomodada, ja que l’economia de les llars modestes no podia costejar els seus elevats preus. Totes aquestes millores innovadores, que augmentaren l’eficàcia i la comoditat del treball domèstic, no varen servir per a estalviar temps dedicat a la llar i, aviat, es va comprovar que només feien que augmentar les exigències per l’ordre, la compra, l’administració la neteja i la cura dels fills, als quals se’ls havia de dedicar tot el temps.

Pel que fa a la sexualitat i el matrimoni a la societat dels anys vints i trenta es van produir igualment nous canvis. A principis del segle XX ja s’havia començat a acceptar la idea de la limitació de la fecunditat matrimonial fet que comportava que, per a molts, el matrimoni ja no era únicament concebut com a sinònim de reproducció. La fecunditat matrimonial havia caigut a partir de l’ús de sistemes anticonceptius tan diversos com l’abstinència, el coitus interruptus, la dutxa espermicida, el preservatiu o l’avortament. Tot i això, aquesta nova mentalitat no fou generalitzada sinó que, molts, continuaven mostrant-se recelosos vers aquestes pràctiques que segons ells no contribuïen a mantenir l’equilibri familiar, i menys després d’una davallada demogràfica tan important com l’existent després de la guerra. Per aquest motiu, en alguns països, es prohibí l’avortament excepte en els casos en què la mare podia córrer perill durant l’embaràs i el part. Fou en aquest sentit, on les dones obreres foren les més alliberades doncs foren les primeres en adoptar el control de la natalitat.

De tota manera, les relacions matrimonials varen poder ser enteses independentment de la reproducció gràcies als canvis d’ideologies i pràctiques sexuals que havien començat a donar els seus fruits ja durant els anys 1910. L’expressió sexual del matrimoni va canviar, establint-se un ideal de companyerisme sexual que ja no només tenia en compte el plaer sexual masculí sinó també el femení, que s’havia de explotar i satisfer. D’aquesta manera el sexe va passar a constituir la part central del matrimoni perfecte. Malgrat que aquest nou canvi semblava totalment revolucionari per a la dona no fou ben bé així, ja que en la majoria de casos, només serví per introduir l’erotisme a la llar, imposant a les dones una seducció incessant al seu marit per així combatre l’adulteri. Aquest fet comportà, a la vegada, que els publicistes no només bombardegessin el mercat amb nous productes per a la llar sinó també per a la bellesa i la seducció adreçats a les dones, que no feien més que mantenir-la ancorada en la domesticitat. Per tant, la idea que es tenia de la funció del marit i de l’esposa seguia essent, en la majoria de casos, tradicional.

El divorci també obrí un nou espai de llibertat femenina, sobretot per les dones urbanes i obreres. Com que existia l’opció del divorci – tot i que no sempre ben vist, fonamentalment per les classes benestants condicionades encara per la doble moral - i el nou ideal de matrimoni havia de ser simètric entre els dos sexes, no es concebia la decisió de les dones de mantenir-se solteres i per tant eren considerades com un perill social, sovint ridiculitzades. Tanmateix s’exigia a les dones casades un comportament sexual exquisit, doncs havien de traspassar als fills bons valors i conductes. D’aquesta manera, el casament en segones núpcies d’una mare divorciada sovint posava en qüestió la seva condició maternal, quedant totalment desqualificada.

La lliure elecció del cònjuge es va convertir a inicis dels anys vint en una regla general tant per homes com per dones. Els nois i les noies havien de trobar el seu company perfecte, fet que plantejava el problema dels llocs de trobada entre els dos. La proliferació de balls moderns contribuirien positivament en les oportunitats de quedar i les noies aprofitaren la seva nova independència per a conquerir una certa llibertat sexual. Moltes d’elles adoptaren un model de noia desafiant les normes considerades socialment correctes i es varen convertir en les dones modernes dels anys 20. A Estats Units aparegué la flapper , que constituïa un model adoptat per noies que utilitzaven faldilles curtes, havien abandonat el corsé, duien sabates amb talons vertiginosos, s’havien tallat les llargues cabelleres, escoltaven música poc convencional com el jazz, utilitzaven maquillatge, bevien alcohol, fumaven, consumien drogues, conduïen i preconitzaven l’amor lliure (free love). Aquest model fou exportat des del cinema i altres mitjans de comunicació a través dels intercanvis culturals transatlàntics, extrapolant el model nordamericà a Gran Bretanya on s’implantaria el model de la flapper, a Itàlia on aparegué la maschitte, a Espanya amb la mujer o Eva Moderna i a França on ho faria el model de garçonne, diferent al de la flapper en el sentit estètic, doncs la seva imatge era similar a la dels homes, amb cabells curts, smoking i bastó.

Malgrat aquest nou model de dona revolucionària, titllat de provocador i d’immadur, foren moltes les noies tant nordamericanes com europees que, intentant assolir la seva emancipació, s’adscriviren a aquesta nova moda. Aviat, però, moltes dones varen manifestar la seva protesta, doncs s’estava venent una imatge modernitzada i maquillada del seu paper tradicional respecte els homes. La moda havia canviat però la mentalitat de la societat continuava estancada. Així, els consumidors europeus, rebien imatges idealitzades de la dona nordamericana molt diferent a la realitat que aquestes vivien. Per això, amb el crack econòmic del 29 i durant la Gran Depressió dels anys 30, s’evidencià la continuïtat dels patrons socials antics, on predominava la subordinació i la domesticitat de la dona en demanar-lis que tornessin a les llars i abandonessin el seu treball fora de casa. D’aquest mode, es constatava la feble llibertat i individualitat de les dones modernes nordamericanes però, si bé és cert que el model de la flapper i el de la garçonne van quedar oblidats en aquesta època, almenys subsistí un petit espai de llibertat que abans de la Primera Guerra Mundial no existia.

La imatge emergent de la dona moderna urbana dels anys vint també arribà a Espanya atraient fonamentalment a les dones espanyoles de classe mitjana que desitjaven ferventment emancipar el gènere femení lliurant-lo de les barreres de diferenciació que marcaven la seva feminitat. D’aquest mode, van iniciar la conquesta de l’espai públic, de clar monopoli masculí fins el moment, primerament reivindicant l’accés a l’educació i al treball remunerat per a posteriorment reclamar el sufragi femení.
A Espanya, amb la Primera República, van aparèixer noves visions liberals progressistes de futur que començaven a vincular la modernització de la societat espanyola amb les millores sobre la condició femenina. Tot i això, fou partir de la dècada dels anys vint quan es va desenvolupar un feminisme de signe sufragista, arrelat a una tradició de feminisme laic i lliurepensador, gràcies a les experiències viscudes per les sufragistes nordamericanes i angleses. Les característiques del desenvolupament polític espanyol d’aquesta dècada, amb la caiguda de la República l’any 1874 i la posterior Restauració borbònica, finalment no varen propiciar l’emergència d’un feminisme liberal de caire polític orientat a la consecució del sufragi ni als drets polítics individuals de les dones, sinó que se centrà en la lluita per l’accés a l’educació i al treball.

La situació social de la dona espanyola havia canviat després de la Primera Guerra Mundial gràcies a l’obertura d’horitzons. La dona no només havia canviat el seu aspecte físic adoptant la moda de garçonne, sinó que també fou evident la important participació de la dona en la vida pública. Algunes estudiaven, altres treballaven a botigues o fàbriques, i unes poques s’havien inscrit en professions més liberals com les mestres o les infermeres assolint un nivell cultural més alt. Aquesta situació va provocar canvis dramàtics pel patriarcat i provocaren una intensa campanya contra el tímid alliberament de la “Nova Dona” o “Eva Moderna” , al•legant que els factors biològics eren suficients per a justificar la superioritat masculina, doncs era evident que les dones eren incapaces mentalment, físicament, culturalment i sentimentalment d’exercir determinades activitats.

En aquella època, tot i l’existència dels canvis en la condició de la dona dels anys vint, gràcies a l’accés al treball i a l’educació, la dona casada no disposava d‘autonomia personal o laboral, tampoc gaudia d’independència econòmica i ni tan sols administrava els ingressos que generava el seu propi treball. Devia obeir al marit en tot moment i necessitava la seva autorització per a desenvolupar activitats econòmiques i comercials, per establir contractes i per a realitzar compres no relacionades amb el consum domèstic. La llei tampoc reconeixia a les treballadores casades la capacitat necessària per a controlar el seu propi salari i, per tant, aquest havia de ser administrat per l’espòs. El poder del marit sobre l’esposa casada , a més havia estat reforçat amb mesures penals que castigaven qualsevol transgressió de la seva autoritat. Tanmateix, la doble moral sexual permetia l’home mantenir relacions sexuals extra matrimonials, prohibides en el cas de les dones. A partir d’aquesta situació, tot tipus d’alliberació femenina suposava una desviació de la norma i qüestions com el divorci o la separació de béns es van convertir en matèria polèmica.

Malgrat aquesta dura repressió, les reivindicacions femenines, influenciades per les imatges de les dones modernes que arribaven des d’Amèrica i els països veïns com França o Gran Bretanya, no es varen fer esperar i moltes dones van posar en qüestió el model patriarcal que les relegava al rol d’esposes i mares confinades a la llar.

Aquest arrelament a la societat espanyola del discurs sobre la domesticitat com a base de construcció de la identitat cultural de la dona, va conduir al feminisme a assumir la seva lluita per l’emancipació a partir del reconeixement de la diferència de gènere, obviant una reivindicació del feminisme basada en la igualtat de gèneres . Aquesta actitud en què es basava el feminisme espanyol, fos o no de caire sufragista, fou durament criticada per Federica Montseny, condemnant-la, des de la seva perspectiva anarquista i proclamant la seva posició humanista, mai feminista . Federica pretenia equilibrar des de la igualtat tots dos gèneres visualitzant un horitzó col•lectiu d’homes i dones que havien d’assolir el progrés futur de la societat espanyola conjuntament i harmoniosament. Per a Federica doncs, l’emancipació de les dones no era tan sols una qüestió femenina sinó que era incumbència de tots dos sexes.

Per aquest motiu criticà les tendències feministes, titllades de cursis, només preocupades per assolir la igualtat pels privilegiats en l’instant sense preocupar-se ni pel present ni pel futur de totes les classes socials i per tant, carent de transcendència social i rebel•lia al despreocupar-se totalment de la misèria i la injustícia que patia la classe obrera, oblidant la consolidació d’un estat més humà . Amb aquesta visió crítica, Montseny com a anarquista, condemnava el poder, el govern i l’Estat, ja que per a ella, tots es mostraven incapaços d’aconseguir el benestar, la llibertat i la justícia de tots aquells que formen la societat, des dels més acomodats als més necessitats. Per tant, conseqüent al seu pensament polític, i igual que ho va fer l’anarquista Emma Goldman , també criticava el feminisme sufragista - i amb ell l’accés de la dona al poder - , desproveït de valors de renovació social, que acceptava i exigia els privilegis que si eren injustos quan els gaudien els homes també ho serien si els gaudien les dones. Però no es limità només a la crítica d’aquest sinó que opinava, que el feminisme en general era exclusivista, només pensat per i per a dones benestants, on no hi tenia cabuda el que ella denominava el “Tercer Sexo”, és a dir les dones de classe obrera i treballadora.“¡ Gobernar! He aquí toda la idealidad, toda la ética, todo el valor humano del feminismo, palabra solo aplicable a las mujeres ricas, porque las pobres nunca han sido ni serán feministas; ni las dejarían serlo” .

Per a Montseny doncs, propagar un feminisme significava fomentar un masculinisme, que només podia crear una lluita constant entre homes i dones. La feminocràcia doncs, resultava per a ella tan perjudicial com ho era l’hegemonia masculina, ja que ambdós posicions no comprenien la possibilitat d’establir el que ella desitjava: la igualtat absoluta entre els dos sexes.

Amb la seva àrdua crítica a qualsevol feminisme, condemnava igualment el nou prototip ideal de dona moderna, que intentant emancipar-se només havia aconseguit esclavitzar-se i masculinitzar-se, renegant de la seva condició femenina i prenent com a norma i model, els costums i errors del sexe masculí a través de la seva emulació i imitació. El model estètic de la flapper americana i anglesa i el de la garçonne francesa únicament servien per a detenir les reivindicacions femenines a l’imitar, tan sols en aparença, els homes, influenciades per la nova moda masculinitzant i pels comportaments poc lloables d’aquests. Per tant, proposava l’existència d’una dona nova, orgullosa de ser-ho, posseïdora d’ella mateixa, amb una individualitat lliure i pròpia, conscient de la seva capacitat de millorar el destí de la humanitat.

Amb el nou comportament femení doncs, Federica manifestava que la dona d’aquells temps constituïa un vertader problema, un enigma per l’home. Ara la dona ja no era el que l’home volia sinó que era el que ella volia ser, havia de defensar l’amor lliure en contraposició al matrimoni en el que el marit “marido, hombre y señor” continuava, com hem observat anteriorment, subordinant i coaccionant la dona. Condemnava per tant, la gelosia, la doble moral i la unió matrimonial. Defensava el divorci en cas que l’amor es dissolgués i l’existència d’un amor igualitari sense convivència que havia de mantenir la il•lusió perpètua de l’amor basat en el companyerisme . A més, Federica va compaginar sempre l’humanisme feminista que preconitzava amb l’afirmació de la maternitat com a màxima expressió individualista de la diferència femenina, reivindicant la maternitat conscient i voluntària de manera conjunta al pare sempre que existís amor i comprensió o assumida també en solitari, de manera autònoma quan això no fos possible. Fos quin fos el cas, sempre s’havia de compaginar la maternitat amb l’esfera pública, doncs pensava que “ Mujer sin hijos es árbol sin fruto, rosal sin rosas” però a la vegada rebutjava l’esclavitud femenina dins les quatre parets de la llar.

Margarita Nelken, també considerava que l’instint maternal era el més sagrat i profund de la vida i que formava part en el desenvolupament de la vida sexual de la dona. Nelken, sempre observà la maternitat des d’una perspectiva feminista, mai vinculada amb la domesticitat ni amb la funció única de mare, esposa i reproductora. És més, ella pensava que una de les primeres aspiracions del feminisme era precisament l’organització del treball de la dona, fet que la conduí a protagonitzar la primera vaga femenina (de cigarreres) a Madrid. A l’igual que Montseny, Nelken també fou partidària del divorci doncs per a ella la dona casada era igualment sotmesa pel marit. Criticà també el tipus de feminisme que havia travessat l’Atlàntic incidint en la moda. Per aquest motiu, el setembre de 1929 assegurà : “ quedan lejos las luchas sufragistas, con sus heroínas ataviadas como para proclamar el derecho de la mujer a no ser amada ni codiciada” i “machuchonas” i “sobrantes” eren els adjectius que utilitzava per evidenciar la seva aversió per les actituds poc femenines que manifestaven la flapper i la garçonne.

Davant la seva posició vers el feminisme espanyol, Nelken, adoptà una perspectiva crítica, pràctica i realista i es mostrà exigent, insatisfeta i poc convençuda dels avantatges i millores que aquest havia d’assolir per la dona. Aquesta oposició no només era provocada per qüestions com la concessió del vot femení i el risc polític que aquest comportava segons ella, com veurem més endavant, sinó que la seva postura crítica era donada per la seva convicció ideològica socialista i més endavant comunista .

La lluita de Nelken, se centrà fonamentalment en l’educació i la formació que havia de proporcionar a la dona el coneixement sobre sí mateixa i el món, capacitant-la per desenvolupar una feina que li garantitzés una independència econòmica doncs, si no era així, se l’impossibilitava esdevenir una persona amb plena autonomia.

Abans de l’adveniment de la Segona República Espanyola el 14 d’abril de 1931, Margarita ja s’havia oposat al sufragi femení, per una simple raó: la manca d’educació de les dones. El seu argument partia de que Espanya era un país fortament influenciat pel poder de l’Església catòlica, on la dona era l’element social més vulnerable i controlat. Per tant el seu vot havia de ser la prolongació del vot de confessió, és a dir, favorable als partits de dretes i a la voluntat eclesiàstica. Per això proposava, que abans de la concessió d’aquest dret – que sí que creia necessari però no a un plaç immediat -, era indispensable exercir una tasca educativa que instruís la dona en el significat i consciència de la seva ciutadania.

Al finalitzar la dècada dels anys 20 la dona espanyola, a diferència d’altres països, havia assolit unes cotes molt baixes tant en la seva formació cultural com en la seva participació al món laboral tot i que la seva inserció en aquestes activitats havia crescut respecte les dècades anteriors. La Dictadura de Primo de Rivera havia concedit l’accés a l’esfera política de manera directa i el vot l’any 1924 a les dones majors de 23 anys que no estiguessin subjectades a la potestat i a l’autoritat ni del marit ni de qualsevol persona amb la qual visqués. Però el règim personalista i opressor en què estava immers l’estat no afavorí el seu desenvolupament. L’arribada de la República, un règim de caràcter revolucionari disposat a trencar la llosa de la tradició, per tant, no podia realitzar una passa enrera en aquest aspecte i la qüestió de la concessió del sufragi femení universal fou àmpliament discutida, així com també es discutí el nou rol que havia d’adoptar la dona en el nou sistema de govern.

Moltes dones es varen qüestionar el nou paper del gènere femení dins la República, Carmen de Burgos (Colombine), Isabel Oyarzábal, Carmen Caamaño, Eulalia Prieto, Matilde Huici, Magda Donato (Carmen Eva Nelken), Elisa Soriano, Maria Luisa Navarro de Luzuriaga, María Martínez Sierra ( María de la O Lejárraga), Margarita Nelken, Clara Campoamor i Victoria Kent entre moltes altres. Elles coincidien en que la dona havia de col•laborar en la vida nacional, treballar fervorosament fora i dins de casa, educar les noves generacions, exigir que se li atorguessin tots els drets per a poder exercir el seus deures, preparar-se pel vot (per a algunes de mode immediat i per altres a llarg plaç), lluitar per l’eradicació de les injustícies socials, salvar i mantenir la República proposant solucions pacífiques, igualitàries i avançades, propagar la llibertat i el progrés, abolir l’esclavatge de la dona casada , incorporar-se a la vida pública compatibilitzant-la amb la vida privada, acceptar el divorci, protegir la infància, humanitzar les presons, les residències i els hospitals, aprendre, instruir-se i divulgar l’educació i la cultura i lluitar per l’eliminació de les desigualtats i separacions de gènere. Aquests objectius, doncs, havien de fomentar que la vida nacional ja no fos exclusivament prerrogativa masculina, ja que la dona ara tenia les mateixes responsabilitats que l’home, creant un model nou de dona: la nova dona Republicana.

Maria Martínez Sierra (María de la O Lejárraga) animava totes les dones espanyoles, sense distincions ideològiques, econòmiques o socials, a associar-se per a salvar Espanya del seu lamentable estat de postració i convertir-lo en una llar, sumant el seu esforç al dels homes. D’aquest mode, juntament amb la indispensable educació , s’eliminaria la negació de la dona, alliberant-la de les injustícies que havia de suportar.

A diferència de l’anarquista Federica Montseny, que criticava el feminisme proclamant l’humanisme, ella pensava que l’obligació de la dona era ser feminista doncs “Una mujer que no fuese feminista sería un absurdo tan grande como un militar que no fuese militarista o un rey que no fuese monárquico”

Amb la discussió sobre la concessió del sufragi universal femení a Espanya aparegueren, com hem constatat anteriorment, opinions diverses, d’homes i de dones tant a favor com en contra. En aquest breu estudi, analitzarem sobretot el pensament que tenien les dones respecte aquest nou dret que se’ls acabava de concedir.

Per una banda existia un grup minoritari de dones que al llarg dels anys vint, com ja hem esmentat, havia introduït a Espanya el moviment feminista. Algunes d’elles havien estat components de l’Assemblea Nacional de Primo de Rivera i la majoria estaven afiliades al Lyceum Club, a l’Associació de Dones Espanyoles i a altres agrupacions de caire feminista. Per a elles el vot era un dret que no els podia negar la República, doncs fer-ho, significava excloure-les dels treballs de col•laboració amb el nou règim republicà. Moltes de les components de sindicats obrers femenins i algunes obreres, conscients dels seus drets, estaven disposades també a recolzar la República amb el seu vot.

D’altra banda, existia un altre grup integrat per la classe mitjana i alta que van lluitar, especialment abans de les eleccions, amb la finalitat d’obtenir pels partits de dretes el vot femení.

L’últim grup era el més nombrós de tots, en el qual s’incloïa la major part de les dones espanyoles, filles o esposes d’obrers. Per a elles, la seva única preocupació era conduir la seva casa el millor possible, amb el baix salari del marit o bé, trobar qualsevol treball amb el que completar-lo. Elles, no coneixien res sobre el sufragi o els drets femenins, doncs la majoria eren pobres i analfabetes. Ningú va informar aquestes dones, ni tan sols es van preocupar per fer-lis entendre quin era el sentit de gaudir d’aquests drets. A més, els debats parlamentaris es van basar de nou en el que opinava una minoria, excloent les opinions del grup majoritari i obviant el contrast de les seves opinions amb la realitat.

Molts i moltes, manifestaren que el sufragi femení s’havia d’ajornar fins que la dona fos conscient del que suposava l’accés a les urnes i estigués suficientment educada i preparada socialment i políticament per a utilitzar el seu vot de mode correcte, com manifestaren Margarita Nelken o Victoria Kent .

Altres, com Clara Campoamor, defensaven la concessió immediata del sufragi a la totalitat de la població femenina, doncs no entenia per quina raó se li permetia votar a l’home amb la seva meitat “incapaç”, és a dir no educada, analfabeta, i no se li permetia votar a la dona amb la seva meitat capaç, educada. Campoamor utilitzà uns arguments tan convincents que finalment serviren per a aprovar la concessió del sufragi universal femení. “ Precisamente porque la República me importa tanto, entiendo que sería un gravísimo error político apartar a la mujer del derecho al voto.”, “He visto en los ojos de esas mujeres la esperanza de redención, he visto el deseo de ayudar a la República, he visto la pasión y la emoción que ponen en sus ideales [...] No cometáis un error histórico que no tendréis nunca bastante tiempo para llorar (Rumores) al dejar al margen de la República a la mujer, que representa una fuerza nueva, joven [...]”

Després de llargues disputes i discussions, l’1 de desembre de 1931, es va concedir de forma universal el dret al vot. La República, per tant, havia concedit el sufragi femení sense que la major part de les dones espanyoles estigués preparada per a rebre’l i per tant, la seva concessió responia a la defensa d’uns ideals democràtics. Aquesta manca de preparació femenina va ser molt temuda pels partits d’esquerra i tot just concedit el dret al vot s’inicià una campanya d’atracció de la dona, tant de part de la dreta com de l’esquerra, amb la finalitat d’aconseguir el seu vot en les properes eleccions.
El setembre de 1933 la crisi política ja no tenia remei i per aix es varen convocar eleccions, les primeres en les quals van participar les dones. El primer bienni d’esquerres arribava a la seva fi doncs varen guanyar els partits de dretes. Havia estat doncs, la dona un factor tan decisiu en la victòria de les dretes o simplement el govern d’esquerres no havia assolit els seus objectius polítics i era hora de canviar?

L’any 1936 les tensions polítiques acumulades durant el segon bienni (bienni negre) dominat pels partits de dretes, eren ja insostenibles i per tant, es donà pas a una nova convocatòria d’eleccions generals, on les dretes van haver d’abandonar el poder per a deixar pas a un nou període dominat per l’esquerra amb el Front Popular al capdavant.

Després de la victòria del Front Popular l’any 1936 els detractors del vot femení varen veure que la culpabilització de les dones després de la victòria dels partits de dreta l’any 1933 no tenia sentit. En tres anys la dona no podia haver canviat tan radicalment de postura, atorgant primer el vot a la dreta i després a l’esquerra. Entre altres factors perquè ni la seva educació ni la seva integració social havia assolit un nivell prou important perquè el seu conservadurisme tradicional fos substituït per una actitud socialment conscient, és a dir per un coneixement del que cada grup oferia i decidir-se lliurement per un o per un altre. L’any 1936 les dones espanyoles van continuar abstenint-se, tot i que en menor proporció que l’any 1933. Sobretot a les zones rurals, la dona continuà votant a la dreta, a causa de l’enorme pes que exercia en ella la religió. El vot a les esquerres l’any 1936 van procedir no només de les obreres sinó de les esposes, germanes i filles d’aquests, per les quals la República de dretes havia fracassat.

Tant l’any 1933 com l’any 1936 les dones que van votar no ho varen fer perquè comprenguessin i entenguessin el programa polític de cada bloc sinó perquè ni l’un ni l’altre en temps diferents, havien estat capaços d’acomplir les seves promeses, solucionar els seus problemes socials i econòmics ni fer-les felices.
L’esclat de la Guerra Civil i la implantació de la dictadura franquista, no tan sols va fer retrocedir, sinó que va fer desaparèixer totalment qualsevol tipus de llibertat femenina i les millores en la condició del gènere femení que s’havien assolit en aquestes dècades, haurien de romandre oblidades fins la mort del dictador.

BIBLIOGRAFIA

- ALIAGA, Juan Vicente (2001) Miradas sobre la sexualidad en el arte y la literatura del siglo XX en Francia y España. Universitat de València.

- CAMPOAMOR, Clara El voto femenino y yo. Mi pecado mortal, Prólogo de RUIZ, Blanca Estrella (2006), Horas y horas, Madrid.

- CAPEL,Rosa Mª (1992), El sufragio femenino en la Segunda República Española Dirección General de la Mujer. Comunidad de Madrid, Horas y Horas, Madrid.

- COTT, Nancy F(2003), Mujer moderna, estilo norteamericano:los años veinte a :

- DUBY, Georges, PERROT, Michele, Historia de las Mujeres en Occidente. Vol 5, El siglo XX, Taurus, Madrid.

- GOLDMAN Emma, La mujer libre:ensayos, Maucci, Barcelona.

-MANGINI, Shirley. (2006)El Lyceum Club de Madrid, un refugio feminista en una capital hostil. http://www.raco.cat/index.php/Asparkia/article/view/109013/155135

-MARTÍNEZ SIERRA, Gregorio, De feminismo a: Feminismo, feminidad, españolismo, (1917), Renacimiento, Madrid, reeditat ara per BLANCO Alda (2003) A las mujeres: ensayos feministas de María Martínez Sierra, Instituto de Estudios Riojanos, Logroño

-MARTÍNEZ SIERRA, María, Ante la República: Conferencias y entrevistas (1931-1932), Estudio introductorio, edición y notas de AGUILERA, Juan.(2006)Instituto de Estudios Riojanos, Logroño.

-MARTÍNEZ, Josebe. (1997) Margarita Nelken, Biblioteca de Mujeres,Ediciones del Orto, Madrid

-NASH, Mary (2002) Mujeres en el mundo. Historia, retos y movimientos. Alianza Ensayo. Madrid

-NASH, Mary , TAVERA, Susanna (1994)Experiencias desiguales: conflictos sociales y respuestas colectivas (Siglo XIX) Ed. Síntesis, Madrid.

-NELKEN, Margarita (1919), La condición social de la mujer : su estado actual, su posible desarrollo, Minerva, Barcelona.

-SOHN, Anne-Marie (2003), Los roles sexuales en Francia y en Inglaterra: una transición suave, a : DUBY, Georges, PERROT, Michele, Historia de las Mujeres en Occidente. Vol 5, El siglo XX, Taurus, Madrid.

-TAVERA, Susanna (2005) Federica Montseny: La Indomable. Biografías y memorias. Temas de Hoy, Madrid

-TAVERA, Susanna,(2007) Fons de la Revista Blanca, Federica Montseny i la dona nova (1923 – 1931), Afers, Centre d’Estudis Internacionals, Barcelona.