Entrevista a: Àlex Casanovas, Lali Barenys i Aida de la Cruz.

Actors  de l'obra de teatre "Viatge a Califòrnia"

Arribo al teatre de El Foment en un moment de sol d’aquest diumenge mig plujós. Són les cinc de la tarda i el teatre es tot activitat: estan instal·lant els focus, el decorat de l’obra, preparant la il·luminació... m’espero. Tinc l’impressió de que sóc l’únic que no fot brot en tot el teatre. Al cap d’una estona arriben les actrius acompanyades per en Santi Sans. Poc després arriba la “estrella” de l’espectacle, de VIATGE A CALIFORNIA, l’Àlex Casanovas.

Sortim a fora al pati de l’església i em disposo a fer l’entrevista sobre una obra que no conec i uns personatges dels quals no en sé pràcticament res. Així que li pregunto:

-Que es VIATGE A CALIFORNIA?:

Alex Casanovas: Es per mi, des de la primera lectura que és quan puc dir quina impressió m’ha deixat el que he llegit i si faig la cosa o no... si val la pena.... per mi es la fugida endavant d’un home, l’excusa es un accident familiar que hi ha hagut, a més a més hi ha un problema de negocis amb una mena de desfalc que fa que tingui de fotre el camp per cames i el que passa es que en la seva fugida l’individu comença a plantejar-se tota la seva trajectòria vital, es a dir: si es això el que volia fer..., si la relació que ha tingut amb la seva família –la seva dona i la seva filla- és la que ell hauria volgut, desitjat... si la manera que ha tingut de tractar als demés es també la correcte, si ha arribat allà on volia i de cop i volta aquest personatge passa d’aquesta mateixa presa per fugir, marxar, passa per moments de fòbia, depressió, alegria...., tristor, borratxera, dubtes, tantsemenfotisme... Toni Cabré (l’autor) ha aprofitat tot el que li passa al protagonista per parlar de tots els dubtes que tenim tots plegats, no només el que li passa a una persona si no que ha ajuntat totes les coses en un. I això es el que per mi era interessant del meu personatge, per mi es un exercici d’interpretació bastant dur, una de les coses més difícils amb les que m’he enfrontat. A més, està escrit amb una estructura de monòleg que ha estat ajudat per les intervencions de la dona i de la filla (Lali Barenys, Aida De La Cruz) que no se sap si una d’elles la imagina o be és real però que l’ajuda a qüestionar-se algunes coses que ell necessita verbalitzar. Hi ha una de les dues escenes fetes amb la dona que aquesta si que s’ha enfocat d’una manera realista, l’altre podria ser com un somni o el fruit de la seva imaginació o una visió que te ell... i que serveix per això, per tirar endavant i per donar peu a que ell es pugui expressar.

-Què és Califòrnia, un lloc concret? Un lloc hipotètic? Un somni daurat?

A.C.: Tot, en aquest cas ho es tot. Califòrnia és el viatge de noces que va fer amb la seva dona i ell lloc en que voldria fugir, a on voldria escapar. Una mena d’Ítaca, més que una Itaca  es el lloc on voldria arribar per desaparèixer del món.

 -El teu personatge, tot hi havent fet un desfalc, no és un personatge marginal, es una persona normal i corrent.

A.C.: Si, i ell ho reivindica això, no és diferent de l’altra gent, no es un fill de puta per que ha volgut aprofitar les coses que li venien de cara, això no vol dir que siguis dolent, més aviat el que és amoral, es a dir ni bo ni dolent senzillament ha arribat a un punt que tot se li’n fot, no es planteja ni es qüestiona si allò que ha fet esta bé o no, ha arribat un moment que ha triat una opció que es la de: ell, ell, ell i una mica el que te al voltant, però tampoc sense preocupar-se massa i a partir d’aquí ha anat fent. Es a dir, diguem que de jove podria haver estat un tio espavilat i més o menys guapot i que es casa amb la filla de l’amo de mig poble i a partir d’aquí ja encaminat a una manera de fer que a ell ja li va bé.

- És el reflex de la societat occidental?

A.C.: Ho són des de el moment que estan posats aquí, a occident, també podrien ser de la societat oriental en algunes coses, clar que hi ha la qüestió de qui tria la família que t’ha tocat néixer, si els pares o els fills, segons els budistes els fills trien els pares amb els que volen néixer i segons el cristianisme és: noi, t’ha tocat estar amb nosaltres, doncs som nosaltres que t’hem triat, no? Si que ho són i ho són des del moment  que els passen coses que ens poden passar a tots, jo crec que es això, que el que ha aprofitat el Toni es la excusa d’un personatge per posar tot de conflictes en una mateixa persona.

- Fins a quin punt es recolza el teu personatge amb la teva dona i la teva filla i fins a quin punt, elles es recolzen amb tu?

A.C.: Entre personatges es curiós perquè no n’hi ha cap que es recolzi l’un en el altre, que intenti buscar l’aixopluc de ningú i això és una mica el que es qüestiona aquest home en aquesta història. Fins hi tot hi ha un moment que arriba a dir: abans jo no estava sol. De fet si que estava sol perquè tant se li enfotia que feia la dona o la filla, ell portava els quartos a casa i punt, ell vivia la mar de bé perquè treballava pel sogre que era qui manava i s’ha acabat. El que realment es planteja ell es si realment no ha tingut una mala relació pare-filla o filla-pare que es el que forma part d’aquestes escenes que no sabem si se li ha aparegut a ell la filla o si es la necessitat que te ell de justificar el seu comportament. Amb la dona es veu clar que si al principi hi havia un cert interès, una certa atracció entre tots dos i, fins i tot estimació, però que després és igual, tant se li’n fot a cada un. Intenta justificar-se a si mateix el perquè les coses no ha funcionat, es una família bastant trista en aquest sentit, molt egoistes tots ells.

-Aquest home té esperança?

A.C.: Això és una cosa que es queda penjada. El final de la funció no és precisament massa esperançador, si ell esta en un moment que esta a gust i tranquil però vist des de fora dius que bé, bé, bé no vas, explica-ho com vulguis però bé no vas.

En acabada la entrevista amb l’Àlex Casanoves surten les dues Actrius, la Lali Barenys i la Aida de la Cruz, esposa i filla del protagonista. Els seus personatges son secundaris, però per altra banda son el veritable motor de les accions del protagonista.

-Com són els vostres personatges?

Lali Barenys: Doncs el meu personatge és la dona de l’Àlex i surto en dues escenes que són molt diferents, tant en el temps –en un moment sóc la dona i a l’altra soc la ex- dona- per tant puc comprovar les dues coses i a més una escena es en clau onírica, no es realista, aquí l’espectador pot posar per la seva part la interpretació que vulgui i l’altra escena si que es realista i entre totes dues ha passat una cosa molt important i molt i molt greu i això vol dir que com actriu em permet fer dues coses molt diferents, dues relacions molt diferents amb el personatge de l’Àlex i dues maneres de treballar molt diferents.

-La part onírica és una mica com una idealització?

L.B: És com un somni i al ser com un somni hi ha una mica  de com voldria que fos i també es una visió de com monstruitzes a una persona quan estàs a “malas” amb ella, te la imagines molt més malament, molt més dolenta... com és el meu personatge potser el públic no ho sabrà com és en realitat, per el fet de que el veurà com l’imagina el personatge de l’Àlex i, per l’altra, el veurà com es després d’un fet tant greu com el que ha passat.

Aida de la Cruz: El meu personatge tampoc acaba de ser del tot real, sempre es veu a traves de la visió del pare, per tant, com la dona no es ben bé com era aquesta filla.

L.B. més que res perque esta escrita com un gran monòleg i nosaltres dues som com el seu reforç de justificació.

Aida de la Cruz: així que jo tinc una relació amb el meu pare nova, descobrim una relació que no hem tingut mai i jo m’adono que necessito molt més als meus pares del que m’hagués agradat i que sóc molt més petita del que em pensava, no era tant rebel ni tant independent com jo em creia.

L.B.: nosaltres existim en la mesura que ell ens necessita i l’autor l’ha plantejada així, podria haver estat un monòleg, però en lloc d’un monòleg l’autor ha volgut posar en escena allò que afecta al pare i que li afecta? Doncs sobre tot la filla, la dona i el sogre.

-Els vostres personatges, com veuen el futur del personatge de l’Àlex?

L.B.: des de el punt de vista de la dona hi ha una visió molt negativa, d’una persona que s’ha deixat portar sense cap mena d’escrúpols, molt egoista i molt que ha anat a la seva, però tot i que es veu que la visió de la dona és aquesta ell no es un monstre, es una persona com moltissimes altres que les circumstàncies l’han portat a actuar d’una determinada manera. El que passa es que les parelles, com tots sabem, quan la xispa no hi és, doncs es una rutina, un no aguantar-se i jo crec que un dels moments de la obra esta aquí.

Aida de la Cruz: la filla bevia de la opinió de la mare, LA FILLA BEVIA, MOLT!!! I ES DROGAVA TAMBÉ!!!! Però durant el viatge ella l’acompanya i descobreix un pare nou i li acaba fent costat.

L.B.: la mare però bevia de la opinió del seu pare: que no feia res, que era un panxacontent i un dropo que vivia protegit per l’empresa del seu sogre, dropo, aquesta es una paraula que li agrada molt de dir al sogre, dropo.

En aquest moment apareix l’Àlex Casanoves per la porta. I li diu a la Lali Barenys "li he dit lo de la teva cel·lulitis!!!!!"

En fi que donem, tot rient, per acabada l’entrevista. Entro al teatre i em trobo assegut a la platea al Santi Sants. No em puc resistir acostar-me a ell, m’assec al seu costat i comencem a parlar de la seva carrera, del TRES I L’ASTRÒLEG, EL FILIPRIM, el teatre, Marsilach..., tota una vida, el llibre que esta escrivint, el nou espectacle en solitari que vol fer..., estariem xerrant durant hores i lamento no haver gravat la conversa. Val el seu pes en or. Un altre dia serà!

Joaquim Parera