La darrera sèrie de pintures d´en Jaume Muxart, titulada “Paisatges al.lucinants”, s´exposa fins el proper 29 de novembre a l´Antiga Fàbrica Espona de Rubí (Pg. de les Torres nº 37, a mig camí entre les estacions de la Renfe i els Ferrocarrils Catalans).  Comissariada per Federico Fernández –un dels crítics d´art que més ha escrit sobre la seva obra–, l´exposició aplega més de 160 obres de variat format, en les que l´autor sembla fer balanç de la vida passada i futura.

Sorprèn primerament la continuïtat simbòlica que segueix en la seva pintura, tal i com s´aprecià fa un any en la retrospectiva que es va veure també en aquesta mateixa sala de Rubí.  Per contra, l´última pintura de Muxart sembla haver perdut en intensitat i textura, encara que conserva aquells fenomenals tocs de geni en la lluentor àurica dels grocs i els taronges –com a “Vora mar”, per exemple–.

Els paisatges que presenta aquí són, a diferència de la col.lecció dedicada als cims de Montserrat de 1998, molt més austers i esquemàtics, alhora que d´estructura molt més complexa i oberta.  Predominen les línies verticals, que configuren l´espai cap a l´horitzó, coronat per astres que es reparteixen pel fons, a la llunyania d´un cel que copsa la part més aclaparadora de cada quadre.

En un primer cop d´ull, la majoria de teles coincideixen temàticament en els canvis de fase d´una nova estelada cap el seu ocàs –com la “Lluminositat”, l´”Altiplà” o les dinàmiques “Constel.lacions”–.  La llum de l´estrella neix en un marge del quadre i s´apaga fent mutis per l´altre.  Un quadre penjat a la planta principal resumeix aquest estat espiritual on es troba el pintor:  en aquest, un camí serpenteja una mica abans de perdre´s darrera d´un petit cingle sota un cel de tardor ennuvolat (ens referim a l´”Estrany camí”, de dimensions considerables).

Aquesta sensació es repeteix al baixar al pis inferior, organitzat pel responsable de la mostra a mode de catacumba de l´ànima.  Es reuneixen aquí les millors peces:  17 retrats del costat ocult de la lluna que combinen l´impressionisme cromàtic amb la figuració malevichiana.  És en aquest recull on demostra Muxart haver guanyat molt en els petits formats, utilitzant colors espectrals que cobren vida en la distància.

De fet, estilísticament treu major profit dels contrastos de clars i foscos, com també de les formes rodones contraposades a d´altres polièdriques, i ratlles verticals creuant-se perpendicularment.  Muxart fa així compendi i apologia metafòrica de la vida, farcida i sostinguda entre elements oposats en perpètua tensió.  Sols que el sòl assequen; llums que ofeguen un far; cels que entelen el mar; disseccions d´un instant dissecat.

Encara que moltes de les peces incloses en aquesta mostra són mers apunts previs i esbossos d´obres majors, roman sempre una constant preocupació temàtica per les postes de sol i lluna i per albades i explosions de llum que recorden les supernoves de la sèrie “Big Bang” presentada fa un lustre a la Pia Almoina de Barcelona.  Aquí, però, l´ansietat creativa no brolla del vitalisme d´una Gènesi bíblica que empeny a viure, sinó d´un apocalíptic esclat del(s) món(s).  El canvi de registre és, doncs, força significatiu. 

Al pis de dalt, un altre quadre reflecteix aquesta por davant la vida:  dos núvols de cotó amenacen tempesta, mentre en primer pla cinc flors li fan front, amb l´esperança de seguir vivint després de la pluja gelada i la pedregada que suggereixen les dues parques retallades al cel.

L´exposició ha estat un èxit sorprenent, amb més assistents que l´antològica de l´any passat.  Només en la gala inaugural del 6 d´octubre ja es van vendre vuit peces grans, i el nombre de visitants va creixent dia a dia.  A Martorell no s´han vist noves pintures de Muxart d´ençà les “Figures de la llum” l´any 2004.  Però malgrat que un any més tard l´ajuntament honorés al pintor com a “fill predilecte” del poble, hi ha hagut una alarmant despreocupació institucional per la seva obra.  Ara que la galeria El Setze està tancada per reformes, quin espai li queda a Martorell per donar a conèixer l´art contemporani?  Sí, sí, potser queda la sala Muxart del Centre Cultural... on l´artista que li dóna nom no exposa des de fa tres anys!  A Martorell, amb excepció dels premis Vila, la cultura sempre s´ha quedat reduïda a la primera síl.laba...

Iván Sánchez