aMartorell.com

El mon del art i la creació artística sembla abandonat de la ma de Deu, fins hi tot s’ha arribat a banalitzar, paraules com: ARTISTA, ACTORÁS, MÚSIC, ESCRIPTOR o INTEL·LECTUAL es fan ser molt alegrement per definir a certa mena de personatges mediàtics els quals la única gràcia que tenen es la de ser rematadament idiotes, però com que la seva idiòcia fa gràcia, doncs mira s’els crida per el que calgui.

Però hi ha artistes de debò que s’han passat la vida treballant de valent i que son recordats segons van els vents i les modes, gent amb una intel·ligència i un talent enorme i fins hi tot una trajectòria vital i artística que els ha convertit en petits grans filòsofs davant de la vida.

Aquest seria el cas de la actriu Mercè Llorens, una actriu que es va donar a conèixer sobre tot pe el film LA PUTA Y LA BALLENA de Luís Puenzo i que ha sortit en sèries com ara EL COMISARIO, també va fer aparèixer amb un paper especialment entranyable al film ENS VEIEM DEMÀ de Xavier Berraondo o fent de soferta esposa de Santiago Segura a EL GRAN VÁZQUEZ.

Amb ella vaig tenir una xerrada, ella no sabia que li preguntaria i jo la veritat li volia preguntar sobre el mon i l’art, de vegades intueixes quan una persona te molt a oferir com a tal i es pot dir que vaig encertar de ple amb ella.

Pregunta: durant el rodatge del film DADDY NOSTALGIE de Bertrand Tavernier, a la escena final en Dirk Bogarde es a la terrassa d’un bar parlant amb Jane Birkin que feia de filla seva, era una escena molt intensa, en el moment que ka Jane Birkin havia de parlar un soroll de motos va fer emmudir la actriu que es va posar a plorar, com a resposta Dirk Bogarde es va limitar a acariciar la cara de la noia.

 Mercè Llorens: que maco... improvitzat... però de vegades un gest val que mil paraules, a la sèrie 700 EUROS, que treballava molt amb el Marc Cartes, al marc i a mi ens agradava molt agafar el guió, tatxar frases i reproduir aquella frase o aquell diàleg o paraules... reproduir-ho amb un gest, així durant el rodatge de algunes escenes miraven de dir menys coses i mirar de reproduir-les amb el llenguatge corporal, o amb la cara o amb la mirada, no?.

P: es important la complicitat amb els actors?

M LL: per mi es bàsic, es nota molt si a la pantalla o al teatre, l’escenari... no hi ha aquesta complicitat, es troba molt a faltar, es la química que es pot produir entre actors que es especial, es import6ant i crec que l’espectador la sap rebre.

MLL: comparada amb la d’actor? No ho se, si, hi ha aquesta diferència de rol de gènere però.... les dones partim encara per desgràcia algunes debilitats enfront els homes, en el sentit econòmic..., en el sentit de masclisme si vols.. etc, etc..., no vull dir que ho hagi sentit especialment, però m’he trobat en situacions que no et pots trobar en qualsevol altre professió... si....

P: per lo general la gent te la impressió que fer d’actriu es passejar per la catifa vermella..., fer poses glamouroses... i para de comptar.

MLL: res a veure, la constància... la paraula constància es la primera paraula del vocabulari del actor... i no, no... passejar-se per una catifa es un més a més i succeeix per estrenes de pel·lícules o gales... alguns actors que els pugui agradar o tinguin més coratge per poder-se promocionar i participar en totes les catifes vermelles que hi hagi, però això es un fet puntual.

P: fins a quin punt es important la teva experiència vital a l’hora de crear un personatge?

MLL: es bàsic, es bàsic. Jo crec que les vivències personals viscudes son molt importants, crec que de fet... amb les eines adequades, eh? Que si no pot ser molt perillós, un no pot utilitzar la seva persona, la seva vida i el seus sentiment per comunicar, però si per inspirar-se ajuda moltíssim, crec que el maletí del actor ha d’estar farcit d’experiències i quantes més experiències hagis tingut com a persona després com a actor crec que et serà mès fàcil fer una feina de taula.. d’entendre i de psicologia, no? Així entre cometes..

P: algun cop has pensat que algun personatge, un cop representat has pensat: ostres amb aquest personatge hauria pogut fer alguna cosa més.?

M LL: normalment entenc tant el personatge o intento entendre’l que arribo a acceptar el seu final tal com ell l’ha triat o.. les circumstàncies han decidit que arribés a ser. Es cert que de vegades com a actriu et vols rebel·lar enfront el que li succeeix... t’imagines un altre final per ella... però normalment accepto molt bé el que li passa i no li dono més voltes... si no em tornaria boja.

P: es respecte el teu ofici, ja sigui com actriu, ja sigui com artista?

M LL: doncs... no ho se, no ho se... si respectat o valorat... cada cop menys penso, ara amb tot el que està passant i que hi ha tanta gent que vol dedicar-se a això sense preparació... jo penso que no, que no està prou valorat, no se li dona prou valor en el sentit de que... quan he pogut treballar una mica fora m’adono que abans de realitzar un projecte s’assaja moltíssim, aquí Espanya s’assaja molt poc, a més a fora a l’actor se li intenta donar una comoditat i aquesta comoditat no es que l’actor es senti com entre coixinets, no, no.. simplement es procura que l’actor s’hagi de preocupar el menys possible dels trajectes que hagi de fer de casa seva al set de treball, ja siguin tres quarts d’hora o hores de distància... que es pugui treure pesos de sobre... que s’hagi de preocupar del menys possible i es pugui centrar en la seva actuació quan li toqui, perquè son moltes hores d’espera de vegades, eh?

Aquí Espanya crec que no es valora prou aquesta feina i per això de vegades jo he trobat a faltar el mitjans suficients per poder fer la meva feina el millor possible.

P: creus que els productors tenen prou confiança en els actors d’aquí a l’hora de tirar endavant un projecte important? Perquè sembla que en totes les grans produccions sigui obligatori que hi surtin la Belen Rueda i en Josè Coronado deixant als actors d’aquí en simples papers episòdics de dues frases.

M LL: penso que quan es treballa en aquest industria es volen fer diners. El fet de fer diners es un peix que es mossega la cua, perquè si vols fer diners busques a algú que et vengui taquilla... llavors al final no estàs buscant el millor artísticament per el projecte si no allò que et portarà més públic i més diners..

P: però això de vegades es contraproduent, perquè et trobes que volen fer una gran comèdia i et posen cares de famosos que al cap de dos anys saps segur que estaran obsolets, oblidats... perquè on simples famoses del moment, això et donarà diners potser una setmana, però d’aquí deu anys aquesta pel·lícula no la voldrà veure ningú.

M LL: si, aquesta es la tristesa del nostre cinema, es un cinema esporàdic i momentani a gran massa, després també hi ha obres excepcionals, però que tampoc arriben al gran públic.. ens em de regular una mica més enfront a països com França o inclús Alemanya... crec que estem lluny i a veure si algun dia som capaços de canviar tot això... jo si que crec que canviarà, crec que cada cop es farà més cinema d’autor, amb menys pressupost però buscant més la essència de la història que es vol explicar que no pas aquella taquilla o aquells diners que es poden guanyar.

P: com s’integra l’art en la vida?

M LL: per mi l’art en la vida s’integra amb una visió global de la mateixa vida, si realment l’art i la vida van junts no puc separar-ho, es realment com vius la vida, la vida es art en el fons, només cal mirar al teu voltant... crec que s’integra per si sol.. una persona que li agradi l’art, que visqui a traves de l’art.

P: i l’existència humana pot prescindir de l’art?

M LL: nooo, en absolut... es com si diguessis si l’existència humana pot prescindir de les postes de sol, de les flors, de la inspiració, de respirar... no, crec que no pot, més enllà de que l’art es cultura i que forma part del ésser humà des de el seu neixement, crec que en la natura també hi ha art i no m’imagino la vida sense això..

M LL: com un conjunt d’experiències i d’emocions.. que calen ser viscudes i que una darrera l’altre ens van aportant les eines per superar... la vida es un repte format per petits reptes que al final anirem superant gràcies als que ja em superat, la vida es dura i es preciosa.

P: l’art pot donar la esquena a la vida o llavors deixaria de ser art?

M LL: no, no crec que li pugui donar la esquena, tu li pots donar l’esquena, com a ésser humà, com a persona li pots donar la esquena a l’art, inclús li pots donar la esquena a la vida si vols, però crec que això al final ho escull cada persona, segons la seva mirada, de com vol veure la vida i com vol veure l’art i com vol apreciar com està vivint... això es realment una cosa molt subjectiva i si un no vol no li donarà mai l’esquena.

P: que t’agradaria pensar que has aportat a aquesta vida i que has aporta a la vida les que t’envolten?

M LL: ostres, soc molt ambiciosa en aquest sentit, m’agradaria aportar moltes coses tot i que crec que mai aportaré mai res... doncs alegria sobre tot, sentiments, emocions... transmetre provocar, suposo que es per això que soc actriu, perquè m’encanta provocar reaccions i emocions en els altres i fer-los sentir vius.

M LL: tot es dolorós, depèn de com ho miris, crear... clar, el meu pare es pintor... enfrontar-se a aquella pàgina en blanc... hi ha un moment de vertigen, però un cop superes aquest moment de vertigen -que pot ser un moment de vergonya, de col·lapse- un cop el superes i flueix es... una sensació tant, tant, tant meravellosa que... suposo que et deixa de fer por.

P: quin es el teu gran somni?

M LL: el meu gran somni? Guau... en tinc tants... doncs el meu gran somni es aprendre a estar el millor possible a aquest mon... si, es així de senzill en el fons, es aprendre a viure amb el que tenim, a valorar, a transmetre felicitat i irradiar-la i nodrir-me de la dels altres... el meu gran somni es un mon on utilitzem una mica més de intel·ligència humana i que ens deixem de tonteries que tots tenim a sobre i que ens anul·len com a éssers humans i no ens ajuden a caminar feliços cap endavant.

P: s’està perdent la capacitat de reflexió al davant del que veiem, el que llegim, escoltem...

M LL: si, si, totalment, crec que s’està perdent, no se fins a quin punt ho puc compara amb altres dècades, no? Puc comparar amb la època del meu pare, la meva mare, depèn de l’ambient també, no? Però sigui com sigui es imprescindible la reflexió, saber que es el que estem fent, on estem i cap a on anem, això ens ho em de preguntar si vols un cop l’any, però ens em de preguntar perquè les persones anem fent, anem fent, som animals de costums, ens acostumem, encara que aquella situació en la que estem no es la millor... ens acostumem i la continuem i estem vivint allò que ens està fent mal, llavors aturar-se i reflexionar sobre a nostra vida i la dels que ens envolten... crec que pot ser molt beneficiós per començar a canviar coses i no només això; la consciència es una gran... no se si un do, però si que forma part de nosaltres, encara que de vegades aquesta consciència pugui ser dolorosa es imprescindible i necessària per crear un mon... més maco, millor...

Si, millor, molt millor em vaig sentir jo... una lliçó d’humil saviesa realment reconforta.

Joaquim Parera

Encara no hi ha comentaris ... i si hi dius la teva?

     

El teu comentari ...

La IP del teu ordinador és: 54.37.205.123

Nom	Autentifica't amb facebook i el comentari es publicarà automàticament
Comentari
(màxim 500 caràcters!)
Quins caràcters hi veus?
	>> Publicar comentari >>