aMartorell.com

L�App cultural de l�Ajuntament de Martorell   
Pàgina principal >> Articles d'Opinió >> DISTANCIA SIETE MINUTOS
DISTANCIA SIETE MINUTOS
Article realitzat per: Joaquim Parera

Crònica de la obra estrenada el 15 de novembre al teatre del foment de cultura de Martorell.
Dramatúrgia i direcció: Diego Lorca i Pako Merino.
Intèrprets: Diego Lorca i Pako Merino.
Escenografia: Jordi Soler i Prim.
Il·luminació: Miguel Muñoz.
Una producció de TITZINIA TEATRO.
La sonda espaial CURIOSITY es enviada a Mart, un jutge es gradua i a l’hora un tèrmit reina s’instal·la a casa del jutge i estableix una colònia.
Aquests fets que sembla desconnectats son una forma de mostrar com coses que crèiem adormides dintre nostre esdevenen veritables trastorns emocionals.
La obra comença de forma irònica però inquietant, amb tota una sèrie de dades a priori inconnexes que son donades al espectador, segueix la cerimònia de graduació del jove jutge i els seus primers casos, sempre des de el humor, un humor que flota en un bassal de tristor.

DIEGO LORCA.
Es de fet el paral·lelisme entre tres mons: el mon del CURIOSITI fa 8 anys i durant aquest 8 anys veiem que ha passat amb la vida de Fèlix (el jutge protagonista), en aquests 8 anys el tèrmit es fica en una biga i 8 anys després tornem a trobar on es el CURIOSITI, on es en Fèlix i on es aquella reina tèrmit.
Ens trobem que quan la sonda CURIOSITI s’acosta a Mart te una errada informàtica, que s’ha de fer? Canviar la errada? O mirar que passarà quan arribi a la superfície de Mart.
Es en aquest punt de la història en que també la colònia de tèrmits ha prosperat a les biges de la casa del protagonista y que forçosament ha d’anar a viure uns dies a casa del seu pare. I veiem que la relació amb el seu pare no es massa... i veiem quina es la decisió que ha de prendre, que ha de fer? Conviure amb aquest error? L’error d’anar a viure amb el seu pare, encara que siguin uns dies.
Al llarg de la història fem arribar a en Fèlix al límit i el fem canviar per així desentrellar les incògnites que envolten la seva família, incògnites que l’han marcat fins aquest moment de la seva vida, mentre els tèrmits desfan la biga de casa seva.
En Fèlix com la biga, com el CURIOSITI sembla intacte per fora, però per dintre està desfet.

El protagonista es un jutge, un noi que ha estudiat, ha treballat i ara es troba en un moment dramàtic de la seva vida, veu tragèdies alienes i pren partit, dona sentències, intenta comprendre les dues parts, s’espanta per els raonaments de la gent que te al davant

DIEGO LORCA.
Nosaltres, en el nostre procés de treball partim d’un tema, en aquest cas vàrem partís sobre el tema de la felicitat i per tenir una idea sobre la felicitat vàrem anar a Madrid a una sèrie de conferències en un institut que promovia una marca de begudes refrescants que convidava a antropòlegs, psicòlegs, psiquiatres... a gent que tenia relació amb la recerca de la felicitat i les tècniques i les claus per trobar la felicitat i a partir d’això ens van plantejar com podria ser la felicitat en un lloc de tancament absolut en que tot el que suposadament tot el que ens dona la felicitat com ara les relacions humanes, l’entorn... no hi es i vàrem anar a parar a la presó de la model, vàrem passar tres mesos amb els interns i vàrem veure que fins hi tot en un lloc de tancament tenim com a essers humans la necessitat de la recerca de la felicitat i això va portar a un altre lloc: als jutjats a on la gent s’enfronta per solucionar uns casos que ells no es veuen en cor de solucionar i cal una tercera persona –el jutge-que determini i ens marqui el destí, petits conflictes però que ens fan molt infeliços i passant uns mesos al jutjat de Cerdanyola ens vàrem trobar finalment amb la figura del jutge i veiem com ells que solucionen aquests conflictes son incapaços de vegades de trobar el camí cap a la seva pròpia felicitat i vàrem pensar que la figura del jutge essencialitzava precisament això.
Aquests dia a dia amb situacions en que no hi ha diàleg...., d’incomunicació el jutge també ho veu amb el seu pare


La visió del jutge, en el seu dia a dia, amb casos que sovint no son més que discussions entre veïns o conflictes de parelles, però sempre hi ha algun cas que colpeix que obre una ferida que no es pot tancar encara que es vulgui i aquí entra el drama, perquè... que passa quan aquesta ferida te alguna cosa en la que ens reflectim? Com ens pot afectar ja sigui com a jutges ja sigui com a simples espectadors i vet aquí que la comèdia va variant poc a poc, cada cop més es va convertint en drama i acaba en tragèdia.
DISTANCIA SIETE MINUTOS es una obra que s’ha d’anar a veure amb el cap en blanc, no es una obra per riure i riure, es una obra per emocionar-se per veure que potser estan parlant d’algú de la sala i no s’ho espera, una obra que afecta més enllà del simple fet teatral, una obra que com altres petites grans obres que s’estrenen a aquest país, com ET VIDRÉ A TAPAR o MEDEAS CON CAVA van més enllà del fet teatral i es converteixen en quelcom més
Potser es que busquem sempre la felicitat i potser no cal buscar-la tant, la felicitat es quelcom que ens ve amb comptagotes mentre el dolor ens adonem de seguida que es amb nosaltres, quan arriba ens colpeja i ens desmunta el mon en que vivim.
 

DIEGO LORCA.
La felicitat es un anhel, la estem buscant sempre i no som capaços de saber quina es la felicitat que necessitem per viure ni sabem quanta n’arribem a tenir i finalment ens preguntem: som suficientment feliços? I creiem que el sentiment de la felicitat es un absolut i continu... i realment no ho pot ser perquè ni químicament el nostre cervell podria suportar aquesta sensació.
Quan perdem algú a qui estimem molt, quan som conscients d’aquesta pèrdua es quan pensem que feliços érem quan teníem aquella persona al costat.

En un mon en que sembla ja que la gent pensi que al teatre només s’ha d’anar a riure i no implicar-se en la obra, ni en els personatges es d’agrair una obra que no juga la carta de la facilitat argumental ni estilística i que poc a poc ens canviïn el somriure en una expressió d’incredulitat primer i després, el fet de que una obra afecti al espectador, que el sobti en un mon que sembla que sembla que estigui prohibit que ens afectin històries particulars i que només es puguin parlar de temes importants i col·lectius deixant de banda l’esser humà com individu i s’ha de tenir que els individus som els que realment fan que la humanitat sigui com és, malgrat aquest opinió pugui ser considerada políticament incorrecte perquè de que serveix salvar la humanitat si després la humanitat es en un pou sense emocions veritables?

 

 

Joaquim Parera

Encara no hi ha comentaris ... i si hi dius la teva?

     

El teu comentari ...

La IP del teu ordinador és: 54.37.205.123  
Nom
Autentifica't amb facebook i el comentari es publicarà automàticament
Comentari
(màxim 500 caràcters!)
 
Quins caràcters hi veus?
 
>> Publicar comentari >>         
 

Març2024

DlDmDcDjDvDsDg
26272829010203
04050607080910
11121314151617
18192021222324
25262728293031

Publicitat



-->









acpg

acpg





  Un producte de:

www.aMartorell.com