Amb el títol de L’ull de la mosca: les múltiples mirades sobre Francesc Pujols, Manuel Jorba va fer una dissertació sobre els diversos punts de vista que han estudiat la obra del filòsof català. A l’acte del passat 21 de setembre –organitzat per la Fundació Pujols i l’Ajuntament de Martorell– hi va assistir un bon grapat de gent, amb una agraïda proporció de jovent interessat en la figura del mític inquilí de la Torre de les Hores.
La conferència de Jorba era, a grans trets, una passejada entre llibres de memòries, articles d’hemeroteca i entrevistes biogràfiques al voltant del record d’en Pujols. El rol de l’orador era, segons va admetre el mateix Jorba, el d’aglutinador de les cites seleccionades i moderador “off the record” d’un debat al marge del temps. Ben mirat, fer parlar –i discutir– als morts és un d’aquelles morboses afeccions que més ressò té en aquest poble des d’aquell encara no gaire periclitat “alto el fuego” de la guerra civil.
Dir de Pujols comporta forçosament separar obra i personatge, doncs ell mateix va potenciar aquest joc de capses xineses i nines russes. Mai s’estava del tot segur sobre quan Pujols era en Francesc sense la màscara “d’Augusto”. De fet, Pujols escrivia i es manifestava polièdricament, tal i com volia ser recordat. Conreà a tal efecte tots els generes literaris –poesia, novel·la, cançó, assaig, teatre, article, conte, etc.– i utilitzà com ningú el recurs de la paradoxa fent-ne estil propi. L´autor va disfressar-se sempre de Francesc Pujols, distorsionant a cada moment l’homenot que s’hi amagava dessota. Potser per aquesta raó, com assegura qui el va conèixer, Pujols guanyava més cara a cara que entre o davant les multituds.
Jorba esgrimí més proves per argumentar aquesta “dissolució” de la persona envers el personatge. Pujols es movia amb solta i força agilitat entre els llindars de l’humorisme i la filosofia. Sempre inclinat a l’equívoc, no era pas un pensador gaire compromès amb allò que deia. Però darrera d’aquest aparent distanciament deixava en mans del seu públic el fet de formalitzar una opinió que ell mai no deia a les clares. L’esperit lliure i a voltes anàrquic que caracteritzà alguns companys i amics de generació –com el col·lega Rusiñol o l’avui oblidat Diego Ruiz– era en part una herència directa dels romàntics del segle anterior, arribant a barrejar mística i humorisme amb una respectabilitat tan socarrona com intel·ligent. Pujols, val a dir-ho, fou un dels primers valents que s’atreviren a alliberar als catalans del temor de Déu i la mort reivindicant una ciència no deslligada del tot de la religiositat i el ritus. Descregut de la fe, però desconfiat de la ciència per se, Pujols no demanà mai que l’una fou substitució de l’altra, sinó complement d’una manera de fer i viure. Pujols va riure –i fer riure– amb el assaonat tema de la identitat nacional, però el seu era un riure trist, perquè en la seva exacerbada proclama de l’universalitat catalana s’escolava entre línies el reforç d’un pensament que, malgrat ser realista, bevia molt de l’esperança i l’il•lusió. Tot plegat, un somni, al cap i a la fi.
(Continuarà...)
|
Article realitzat per: Iván Sánchez i Francesc de Castro
Abril
