És evident que, en el cas de Pujols, no es pot depurar d’humor la seva obra, a l’igual que s’han de considerar els ornaments com quelcom essencial de l’arquitectura del seu estimat Gaudí. Aquí, els detalls són absolutament intrínsecs de l’estructura.
Si Pujols elogià tant l’art de Gaudí era per la seva voluntat deliberadament trencadora, prenent apassionadament el compromís de renovar les formes “oficialment” establertes per evolucionar cap a allò radicalment diferent a la simple funcionalitat de construir-per-viure. De la mateixa manera, l’humorisme pagès i barroerament barroc de Pujols era una manera d’oposar-se al Noucentisme tan formal de l’època. Un clar exemple és la seva aproximació a l’estil maragallià en El llibre que conté les poesies de Francesc Pujols: per uns és un candorós homenatge al mestre; per altres, una parodia que, de tan ben feta, passa desapercebuda com a tal. El que no s’ha de negar és que la broma de Pujols és tot un èxit, fent conviure el català cult –i per tant allunyat del carrer– amb elements populars.
Contradictori i llibertí, Pujols donava com a crític d’art més pes als valors individuals que a les tendències “de moda”, i gaudia alhora amb l’harmonia d’un Domènech i Montaner i el grotesc surrealista d´un Gaudí, estimava llenguatges tan antitètics com els de Wagner i l’òpera italiana, o combinava en els seus escrits un to amable i, a la vegada, incisiu i mordaç. Per aquesta volguda marginació de l’ordre establert, Pujols va ser pagat durant dècades amb la indiferència i després amb l’oblit, però actualment això també serveix d’excusa per recuperar-lo tot emfatitzant una suposada genialitat i profetisme. Cal tenir present que Pujols era un intel·ligentísim humorista, abans que filòsof, i que entre els seus enginys hi ha el ser pres com un ideòleg i no com un xerraire de fireta.
En la seva defensa, els responsables d’aquest text volem resituar el revivalisme pujolsià en l’actualitat. Deixant de banda els obscurs interessos polítics que es poden amagar rera el silenci institucional o la seva revifalla amb aires nacionalistes, el que determina aquesta sobtada atenció per en Pujols és el camp llaurat per la posmodernitat del darrer mig segle passat. Anem per parts, que deia en Jack el Esbudellador...
Tot i no coincidir en quant al període històric, Pujols fou un precursor del que estava encara per arribar. La seva actitud és, no obstant, molt propera al posat posmodern, i fins i tot també la seva postura com a crític d’art apostant per l’individualisme i les figures aïllades, i no tant per corrents i moviments. Tanmateix, en el seu favor hi juga principalment el seu desordre característic, sent aquest un tret típic –i tòpic– de la posmodernitat: el de la mancança d’un fil i d’una coherència aparents.
Crítica amb la intenció de la modernitat per abastar una renovació radical de les formes tradicionals de les arts, el pensament i la moral, la posmodernitat es fonamenta en punts claus com són la dissolució de la identitat i la despersonalització –quelcom més que assumible en la dispersa obra pujolsiana–, en cert desencant contra l’idealisme noucentista –en Pujols s’entreveu un rebuig cínic de les utopies i les idees de progrés, jugant sempre al “sí, però no”...– i fent un lema del principi de que “el mitjà és el missatge” –i en la forma i l’estil de Pujols això és ben palpable–.
Pujols no era tampoc un diletant ingenu. El seu pensament estava molt ben conformat amb les idees de Nietszche i el “salero” dels antics sofistes de la Grècia clàssica i, en part, per l’auge de la psicoanàlisi i les teories sobre l’inconscient. Per Pujols, com per tants altres filòsofs molt posteriors de la posmodernitat, l’única revolució de l’individu es podia donar només a l’interior i no en col·lectiu –“Visca Catalunya i morin els catalans!”, digué a la Geografia espiritual de Catalunya, d’Artur Bladé Desumvila–, sobre tot en un temps de crisi econòmica i canvi de valors socials i de pèrdua d’influència de les institucions i autoritats de poder, i, de totes totes, de l’església catòlica en particular. Preocupat per la recerca d’allò immediat en la experiència estètica, Pujols va fer de la seva obra un bastió de l’instint i la rauxa, amb un peu situat a la raó i amb un somriure malgirat a la cara. Tenint la panxa plena, la resta d’angoixes humanes no eren més que ganes de marejar perdius. Pujols era, així, un frívol bon vivant o bé un vitalista revulsiu amb rotllo protopunk.
La vida, després de tot, és una gran broma que cal prendre’s seriosament. O a l’inrevés, un drama còmic que no fa gràcia de ridícula que és. Ell ens ensenyà a riure a clatellots i batzegades, però quin era l’acudit?
Iván Sánchez Moreno i Francesc de Castro i Piera |
Article realitzat per: Iván Sánchez i Francesc de Castro
Abril
