Aquest passat dilluns 5 de juliol la centralitat informativa martorellenca va tenir un nom propi: Manel Caballero i Boira. Per una vegada, en circumstàncies doloroses, la cordialitat i el sentit de la mesura es van imposar entre les diferents forces polítiques del consistori. És una llàstima que només en comptades ocasions, com la desaparició prematura i sobtada d’un destacat polític local de CIU, es pugui aconseguir a Martorell un clima menys crispat del que és habitual.
Per la immediatesa del mitjà, el portal d’entitats aMartorell.com va ser el termòmetre amb què es va poder mesurar la solidaritat de molts veïns, amics, partits i entitats martorellencs, que van voler mostrar el seu suport a la família. Fins i tot partits com ICV o rivals polítics del PSC es van afanyar a mostrar el seu condol. També la Penya Barcelonista, la Coral Ars Nova o el Patronat de la Cavalcada de Reis van signar aquell improvisat llibre de condolences. I molts particulars amb nom i cognoms van oblidar-se per un dia de l’anonimat que sovint es gasta a la xarxa per atonyinar impunement.
Vull portar a la memòria dues petites escenes que recordo d’en Manel, a qui és cert que vaig tractar poc. La primera va ser una conversa sobre educació en què ell em va explicar per què havia decidit d’escolaritzar els seus fills al centre que havia triat. És evident que en Manel tenia molts recursos dialèctics i moltes respostes les recitava de memòria. Però va arribar un punt que vaig canviar de tàctica: vaig deixar-lo parlar i, en veure una escletxa per on contraatacar, vaig llançar una urpada. Per a la meva sorpresa, em va contestar: “A això no sé què respondre”. Ignoro si habitualment prodigava aquestes mostres de feblesa, però em va agradar que no es volgués mostrar infal·lible i sempre amb la raó del seu costat. Diu un principi bàsic de la comunicació que el receptor por perdonar les febleses, però que no perdona la pedanteria.
La segona escena és molt més recent, exactament de la vigília del Madrid-Barça, l’enèsim partit del segle (qui sap si del mil·leni). Vam estar un quart d’hora fent una repassada exhaustiva de la situació del primer equip de futbol: que si fer Cruyff president d’honor havia estat una jugada mestra per desviar el focus informatiu; que si en realitat els culers estaven més pendents de la Lliga de Campions que de la Lliga; que ningú no es podia esperar aquell rendiment de l’equip amb Guardiola... Vam incórrer en tots els tòpics, sense oblidar-ne un de sol. Aquell dia en Manel em va mostrar la seva cara més amable, la de qui sap que no passa res per deixar-se de tant en tant a casa les ganes de discutir interminablement sobre el sexe dels àngels.
Més enllà d’opcions polítiques, que en certa mesura adoptem com a pròpies però provenen de fora, suposo que a tots ens agradaria que ens recordessin per alguna cosa que érem un nosaltres individual i únic. Per algun detall de tots els que ens fan fràgils i irrepetibles.
Andreu González
|
Article realitzat per: Andreu Gonzalez
Setembre
