Aprendre a parlar amb les plantes, d’Edicions del Periscopi, és la primera novel·la publicada de la Marta Orriols (Sabadell, 1975). Malgrat el curt recorregut de l’autora en aquest gènere, l’obra va cridar l’atenció del jurat del Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any, que va guardonar-la amb el primer premi en una gala celebrada per l’entitat el passat 30 de gener.

La protagonista de la història és la Paula, una dona d’uns quaranta anys que ha d’afrontar la mort del Mauro, la seva parella, just després que aquest hagués decidit deixar-la. El llibre va posar-se a la venda l’octubre de 2018, i ha tingut una bona rebuda a l’àmbit nacional i a l’estranger, ja que s’ha traduït a 10 idiomes.

Orriols va passar dimecres per la Biblioteca Martorell i va parlar de l’obra en un acte organitzat per la secció local d’Òmnium Cultural, presentat per la directora de l’equipament, Mercè Parera. En la següent entrevista concedida a Ràdio Martorell, l’autora explica com li ha canviat la vida els darrers mesos arran del premi i de la bona acollida que ha tingut l’obra entre els lectors.

Marta, Aprendre a parlar amb les plantes és la teva primera incursió en el món de la novel·la. Com ha estat aquest aterratge?

Sí, és la primera novel·la. M’estreno en aquest gènere, tot i que ja tenia un llibre anterior, però era un recull de contes. Sóc novella completament i, de fet, em costa molt posar-me l’etiqueta d’escriptora. Penso que encara haig de fer molta trajectòria i aprendre moltíssim.

En tot cas, ha estat un arribar i moldre, perquè has obtingut el Premi a la Novel·la de l’Any d’Òmnium 2019.

El Premi Òmnium és un premi de novel·la publicada. Un comitè d’experts fa un llistat de totes les obres publicades durant el 2018 que consideren que poden optar al premi i d’aquí decideixen tres finalistes. A mi em va sorprendre moltíssim, perquè no m’esperava estar entre els primers de la llista.

Com t’ha anat des que et van concedir el premi?

Està anant molt bé perquè no només implica la dotació econòmica sinó l’empenta que dona i que fa que l’obra pugui allargar molt més la seva vida. De vegades els llibres surten molt aviat de les taules de novetats de les llibreries. En aquest cas, va sortir a l’octubre, estem al juny i encara està donant moltes alegries.

Com ara el fet que s’hagi traduït a diversos idiomes?

A mi em representa un agent i ell és qui s’encarrega de vendre la novel·la fora, és part de l’èxit. En total, 10 editorials l’han comprada, i s’ha traduït al francès, alemany, italià, anglès, hebreu, neerlandès, polonès, portuguès, xinès i castellà. Aquesta darrera és una traducció que vaig fer jo mateixa.

Per a la traducció en castellà, molt millor que sigui el mateix autor qui se n’encarregui, oi?

Doncs sí, tot i que és importantíssima la feina que fan els traductors. És essencial, perquè no només tradueixes literalment, sinó que estàs traduint literatura i has de captar tots els matisos que formen la veu de l’autor. La traducció al castellà la vaig gaudir moltíssim i, en el fons, estava interpretant, intentant adaptar el text. En fer-ho, m’he adonat de quina manera el llenguatge defineix la manera de ser o la personalitat d’un poble o d’un país, ja que realment canvia molt d’un idioma a un altre, sobretot en les expressions més informals. Va ser molt interessant.

Parlem d’Aprendre a parlar amb les plantes. Com ens la presentaries?
Jo crec que és una novel·la que si mires l’argument pot fer una mica de mandra, perquè la defineixen com una novel·la de dol. A mi m’agrada més defensar-la com una novel·la de vida, d’una persona que s’aixeca l’endemà d’una pèrdua i que, alhora, l’acaben de deixar com a parella.

Una doble pèrdua?

Sí, una doble pèrdua. I crec que és una novel·la molt vitalista, d’algú que malgrat les dificultats aconsegueix aixecar-se i seguir endavant, i dins d’aquest seguir endavant hi ha tot el fet de reinventar-se i de readaptar-se a la nova realitat.

Llegint les crítiques que s’han fet de l’obra, es desprèn que els sentimentalismes no són l’eix vertebrador…

Les emocions en són clau, perquè és un llibre d’emocions, bàsicament. No hi ha grans girs argumentals: el lector s’endinsa en el personatge principal i sent com la Paula va portant aquesta situació de pèrdua. Tenia present que volia que fos molt continguda quant a sentiments, que no fos un text d’aquests que busca la llagrimeta fàcil ni un excés de sentimentalisme en temes com en la pèrdua i el desamor, per no crear massa tics nostàlgics. En volia fugir i fer una obra més continguda, més adaptada a la realitat del que és una pèrdua, que és una cosa més física i més terrenal.

D’alguna manera, naturalitzar la pèrdua?

Naturalitzar la Paula i l’experiència de la pèrdua en si. No tractar el tema com una qüestió espiritual, metafísica, grandiloqüent, sinó entendre que forma part de la vida i que cal tractar-la com una més.

Hem sentit que comentaves que ara pots dedicar temps a escriure als matins. Com estàs vivint aquesta nova experiència?

És un privilegi. Poder dedicar els matins a escriure és un luxe. Crec que l’atzar m’ha jugat a favor des que he començat a escriure, perquè just quan vaig acabar la universitat vaig entrar a treballar en una agència literària, i recordo el viacrucis de molts escriptors, que trucaven a moltes portes i que no aconseguien res mai, malgrat que tenien llibres realment bons. És molt difícil publicar, i fins i tot és molt difícil que el llibre soni quan aconsegueixes que el publiquin.

Per què?

Perquè hi ha moltes novetats literàries i es publica moltíssim, alhora que el públic lector crec que va minvant i que és molt concret. Per això, seguir escrivint, que tots els mitjans tractin el llibre tan bé i que, després de 9 mesos, continuï sonant em fa pensar que he tingut molta sort.

Si dediques els matins a escriure deu voler dir que hi ha algun nou projecte entre mans. Què ens en pots dir?

Sí, n’hi ha un, però no m’agrada parlar-ne gaire. No per superstició, sinó per vergonya, més que cap altra cosa. Serà una novel·la molt de personatge, però no la sé definir encara. Em moc còmoda en aquest terreny de les emocions i, per tant, no escriuré novel·la negra ni romàntica. Tornarà a girar entorn d’un tema molt universal, amb una protagonista molt principal. Tot és molt embrionari. De moment, ja tinc moltes notes i ganes de donar-li forma.

El teu èxit amb Aprendre a parlar amb les plantes et posa més pressió pel fet que hi hagi més expectativa?

Clar. L’expectativa creix de sobte, perquè de cop i volta hi ha molt públic. Ja em va passar amb el primer llibre de contes. El vaig escriure amb l’atreviment del primer llibre publicat, quan no saps què passarà després. Quan escrivia Aprendre a parlar amb les plantes ja tenia aquesta expectativa present de com reaccionaria el públic, i has de fer l’exercici de no pensar-hi.

Però ara això ja és una realitat.

Crec que a partir d’ara hauré de fer molt més, perquè el premi genera molts lectors nous, i a més, a través de les xarxes socials, veus com la gent fa comentaris, et cita, t’espera i et demana que no deixis d’escriure, i et planteges si ara estaràs a l’alçada de la primera novel·la. Hi posaré tota la meva força i tot el que sé perquè surti una bona novel·la i espero que els meus editors em diguin alguna cosa.

Sense que et condicioni en la manera d’escriure, oi?

Cal intentar que tot això no modifiqui la meva manera d’escriure, que és bastant desacomplexada i que no pensa a agradar un sector o un altre. Jo crec que vull escriure per tothom, sense caure en allò que és molt comercial o molt acadèmic. Sé escriure així i no d’una altra manera.