Ràdio Martorell 91.2 fm

Pàgina principal >> Les Noticies >> Torras/Toset: “La vida continua a Moçambic malgrat el cicló, i hi ha gent que torna a somriure”
Les nostres noticies

Torras/Toset: “La vida continua a Moçambic malgrat el cicló, i hi ha gent que torna a somriure”

13/08/2019

L’ONG Mans Mercedàries ha posat el punt i final al 25è Camp de Treball que, entre els dies 6 de juliol i 6 d’agost, ha portat els cooperants a Moçambic. Els 9 expedicionaris han recorregut durant tot el mes aquest país africà de sud a nord per lliurar material, arranjar equipaments socials i educatius i fer classes i tallers per a infants i joves. És la part més visible d’una tasca que, durant tot l’any, l’entitat ha desplegat amb diverses campanyes solidàries per recaptar diners.

Enguany, les partides rebudes fruit de la solidaritat de particulars, padrins de l’ONG, institucions, entitats, comerços i empreses, han tingut una doble destinació. Per una banda, finalitzar l’ampliació de l’escola de Luanda (Angola), però també s’ha afegit la campanya ‘Ajudem Moçambic’. De fet, la destinació dels expedicionaris s’ha orientat cap a aquest darrer país, per donar suport econòmic a l’hora de reconstruir cases de les famílies més afectades pel pas del cicló Idai, que el passat març va destruir ciutats senceres i que va provocar milers de morts.

Ràdio Martorell ha entrevistat els dos màxims responsables de l’ONG, Ton Toset i Montserrat Torras, per a que ens expliquin la tasca duta durant aquest estiu.

Primer de tot us volem preguntar com ha anat l’experiència d’aquest 25è Camp de Treball…

MT: Tot ha anat molt bé, ha estat un camp de treball excepcional i amb gent expepcional, en el que el moment més trist va ser el de dir adéu a les nenes de l’orfenat.

Un camp de treball una mica atípic, perquè l’heu desplegat en diferents punts del país, oi?

MT: Sí, vam començar amb 2 setmanes a Katembe, a l’altra banda de la badia de Maputo, a l’orfenat Lar Tiberíades, que alberga 19 nenes, la majoria de les quals malaltes de la Sida. Allà vam fer tallers, jocs i vam pintar les dependències. Després, vam pujar fins al centre del país, a Beira, ciutat on hi va haver la part més important de la destrossa de l’Idai. Allà vam fer reunions amb els laics mercedaris per valorar les accions i veure els desperfectes. Tot seguit, vam estar 9 dies a l’aldea de N’kondedzi, en plena selva al nord del país, on hi ha la leproseria. Després vam tornar a Katembe i d’aquí cap a casa!

Qui va composar l’expedició, aquest any?

MT: Vam ser 9 persones: la Laia Ferrer i el Xavi Sáez de Cortázar, ex alumnes de La Mercè, les ex alumnes de l’escola de Sant Feliu de Llobregat Clàudia Chacón i Blanca Oñate, les membres de junta Maria Esteban i Montse Alemany i l’empresària i padrina Lali Vaqué, a més de nosaltres dos

Un retorn a N’Kondedzi és una tornada a l’origen de tot, per a l’ONG, oi?

TT: Exacte. L’estiu de 1998 vam fer el nostre primer contacte amb aquesta Àfrica més necessitada i profunda. Vam ser a N’Kondedzi i vam veure la tasca que hi feien les mercedàries i altres religiosos, com ara els jesuïtes o els salesians. Això va ser el que ens va portar a voler fer alguna cosa més, una ONG per ajudar les mercedàries i donar més servei.

Parleu-nos de les dues primeres setmanes a Katembe.

MT: Aquest cop vam arribar a la Lar Tiberíades travessant en vehicle ‘La Ponte’ que en diuen ells, que connecta el barri de Katembe amb Maputo. Les anteriors vegades havíem arribat allà en ‘ferribote’ o barca. I com sempre, un moment molt especial: quan s’obre el ‘portón’ i les nenes ens reben amb cants i abraçades.

Quina tasca hi heu desenvolupat, allà?

MT: Aquest any ha sigut més intens. Normalment els matins pintem i decorem l’espai i a les tardes fem classes i tallers, però aquest any hi havia classes de matí i de tarda i hem hagut de fer de tot a totes hores. Hem anat com una moto, però hem arribat a tot.

Què hi manca, a la Lar Tiberíades?

MT: Diners. Tot puja de preu. Comptem amb molts padrins que ajuden, però una partida que venia del govern, concretament de l’ambaixada espanyola a Moçambic, ja no ens la donen. Ara, la Lar se sustenta només amb els diners de l’ONG. Això fa que quan hi ha algun desperfecte o quan s’ha de fer manteniment vagin justos.

TT: I també els aniria bé tenir una o dues monges més de suport, ja que també van escasses. Realment és molt bèstia tot el que fan allà dues monges amb les 19 nenes.

Moltes d’elles estan infectades de la Sida. Com ho viuen?

MT: Les nenes saben que el seu futur no podrà ser com el de les que no estan infectades, però ho tenen assumit. La seva vida és normal, però han de vigilar molt amb els talls a les mans i amb les caigudes, i les cures que se’ls apliquen s’han de fer amb guants. Elles mateixes ho saben i són prudents.

TT: Per sort, tenen accés a la medicació. No és de la qualitat de la d’aquí, però els funciona. Les monges controlen que se la prenguin com cal.

La segona part del viatge us va portar cap a Beira. Va ser la més impactant pel fet d’anar a l’epicentre del cicló Idai?

MT: Recordava Beira d’anteriors visites com a una ciutat molt maca i ara feia llàstima, era una ciutat destrossada. Un dissabte vam anar a missa a una església i no en quedava més que els ferros. Hi havia parts de carreteres partides, cases destrossades i sense sostre i milers de morts. I el més impactant va ser com la gent t’explicava com ho havien viscut.

Què us deien?

MT: Que el primer dia, al vespre, hi va haver unes ventades molt fortes que després es van aturar, però que després es van reprendre des del mar, de cop i volta, i es van emportar teulades i cases. Les nostres monges es van quedar sense teulada, amb l’aigua fins al genoll, sense llum ni telèfon ni possibilitats de saber què els passaria. Pensaven que es moririen. Esgarrifava molt sentir com t’ho explicava la gent.

Amb la campanya ‘Ajudem Moçambic’ vau recaptar 25.000 euros. Com s’han invertit?

TT: Quan vam acabar la campanya a finals de juny, vam enviar els diners en transferència a les monges a Beira i els vam dir que els distribuissin de la millor manera. Van reconstruïr les instal·lacions i cases de famílies d’allà. De fet, van fer una crida a les persones més afectades que, presentant una sol·licitud on explicaven la seva situació, rebien ajudes en els casos més necessitats. Nosaltres vam visitar diverses cases que s’estan reconstruint: una a al que li faltava la teulada i altres on s’estan construint els fonaments i les parets. Les famílies beneficiàries ens envien fotos perquè veiem com avancen les obres.

I a N’kondedzi, tot i que el cicló no hi va arribar, 3 dies abans hi van haver pluges torrencials, que van fer que el riu pugés de cabal i que algunes cases de l’aldea caiguessin. Les religioses ens van suggerir d’invertir part de la recaptació en aquestes cases, i els vam dir que sí, perquè sabíem que utilitzarien els diners de la millor manera possible.

Què se sent quan es veuen aquestes fotos de cases reconstruides?

TT: És meravellós. Els hem dit que ens vagin enviant fotos per a que la gent de Martorell i qui ens ajuda vegin els fruits del seu ajut. I també és molt reconfortant que la gent torna a somriure i que si ho fan és gràcies també a la bona gent d’aquí que col·labora. És fantàstic.

Parleu-nos de l’aldea de N’kondedzi, darrera parada del trajecte.

MT: Arribar a N’Kondedzi és un moment màgic. Quan vam entrar amb la camioneta a l’aldea, els nens ens van rebre penjant-s’hi i cantant-nos el Boogie boogie que, per edat no els pertoca, però que han après dels seus pares. És cert que ja no hi trobes la gent dels primers anys. No hi ha la Maria Felisa esperant-nos a la porta, perquè es va morir de malària, però hi ha la Teresa, una altra monja increïble. Tampoc hi és el Capitanía, el nostre gran amic que feia de guia, però hi és el Raí, el seu fill. No hi ha el senyor Josías, el cuiner que et cuidava tant, però hi ha la Nelly…la vida continua a l’aldea, tot i que cada vegada que hi vas n’hi ha molts que ja no hi són perquè es moren de malària, de la sida..la mort està molt a prop, a N’Kondedzi, però la vida continua.

Ens podeu explicar alguna anècdota de viatge?

MT: Aquest any, a N’Kondedzi, hem vist de prop un part molt especial. Una de les nostres voluntàries, La Laia Ferrer, és co madrona, i va voler visitar un dia La Maternidade. La partera ens va comentar que hi havia una noia estirada que es preparava per un part molt dolent, ja que el nadó venia de cul. La Laia es va quedar per ajudar i veure com neixia, però just després que sortís la nena, quan semblava que havia de sortir la placenta, va aparèixer el cap d’una altra nena! Bessones. La vida continua.

Què ha fet l’ONG a N’Kondedzi?

TT: Hem intervingut al Centre Educatiu Irmá Maria Felisa, que no s’havia pintat des que el vam construir el 2005, arran d’una campanya. Fins fa poc, aquest centre va servir per fer classes i com a espai de recollida de refugiats per causes polítiques, ja que fa pocs anys Moçambic va estar a punt d’entrar en guerra en trencar-se un acord de pau entre les dues principals forces polítiques, i hi va haver molts aldarulls i molta gent que fugia. Ara, amb les pluges de març, ha acollit molta gent que s’havia quedat sense casa.

A N’Kondedzi també hi feu altres tasques solidàries, oi?

TT: Les religioses continuen ajudant els leprosos que queden de la leproseria fundada l’any 1977. Ara ja són vellets, i com que alguns no tenen família, les monges els van mantenir i els van fer construir cases d’obra. Actualment, també es fan trobades de mares cada dilluns amb un programa de nutrició per a nadons, i se’ls proporciona llet en pols i farina.

Quin tipus de material heu portat aquest any, des de Martorell?

MT: Moltes coses! Anàvem carregadíssims de bosses amb samarretes de l’ONG i d’altres organitzacions, com ara el Martorell Atlètic o la Penya Blanc i Blava; banderes de la Penya Barcelonista; super motxilles plenes de material escolar per cada nena de Fotocòpies Martorell o tres parells de sabates per cada criatura dels patrons Merkalzados Zaragoza. I ho hem repartit a tot arreu on hem anat.

Heu tingut algun problema a l’hora de traslladar tot aquest material?

MT: No vam tenir problemes a l’anada, però en tornar cap a Maputo en vol intern vam tenir problemes amb la policia. Havíem comprat talles de fusta de banús d’un artista local, el Noel Banda, per obsequiar als col·laboradors, i la policia ens va dir que ho havíem de declarar. Els vam dir que ja ho feiem, que a Maputo declaràvem al Ministeri d’Agricultura i que pagàvem l’impost corresponent. Tot i això, va ser bestial veure com aquests policies ens deien que havíem de pagar per poder passar, i com hi havia gent que, descaradament i davant de tothom, els pagava suborn per a que els deixessin passar els equipatges. Nosaltres ens vam quadrar i vam dir que de cap manera. Al final, ens en vam sortir després d’estar allà tres hores. Cada vegada hi ha més gent corrupta. I si la policia és la corrupta, fa pànic, perquè són els que tenen el poder.

Alguna altra acció que volgueu destacar?

TT: Fa 2 anys vam engegar un projecte de beques universitàries i a Moçambic hi ha 6 estudiants que reben l’ajut. Hi ha una nena que està acabant els estudis de medicina i els altres han iniciat cursos d’infermeria i d’econòmiques. És un projecte que ens omple molt. Segur que haurem de fer alguna campanya més perquè esperem tenir moltes sol·licituds i que molts nois i noies d’allà puguin tirar endavant.

Un cop retornats de Moçambic, què toca fer, a partir d’ara?

MT: Ara ens tanquem a casa per fer el power point de la memòria d’activitats i el vídeo, i el dia 20 de setembre farem la presentació a l’Auditori Joan Cererols, a les 20.00h. La gent tindrà la satisfacció de veure què s’ha fet amb tot el que la gent ha donat i per poder explicar quin serà el projecte del proper any, que encara no el sabem, perquè la madre general és ara a Venezuela i fins que no torni no ens dirà el proper destí.

Voleu afegir alguna cosa més?

TT: Volem recordar que la campanya de Moçambic va ser un extra a causa de la desgràcia del cicló, però que aquest any els ajuts s’han destinat a acabar el projecte d’ampliació de l’escola que la Josefina Cortadella porta a Luanda, a Angola. Recentment ens han enviat fotos de les obres i ja estan molt avançades, i a finals d’aquest any podria estar feta.

MT: I volem donar les gràcies a tota la gent que ha pogut ajudar, que és moltíssima. M’agradaria que tothom vingués el dia 20, perquè crec que se sentiran molt feliços i veuran que aquests diners han arribat a moltíssima gent.

 

[ Fer comentari ]

   

El teu comentari ...

Enviant desde: 46.229.168.135  
Nom
Comentari
(màxim 500 caràcters!)
Quins caràcters hi veus?

Amb això pretenem evitar l'inserció automàtica de comentaris (robots comercials, spam, ...)


Publicar comentari
 

Agost2019

DlDmDcDjDvDsDg
29303101020304
05060708091011
12131415161718
19202122232425
26272829303101
  Un producte de:

www.aMartorell.com
  Col.labora:

Logo Solvay Martorell